Ara és l'hora dels partits
La grandesa del 9-N és que ha injectat una moral de victòria en el catalanisme-sobiranisme-independentisme, que per primer cop després d’uns quants anys ha estat capaç de desafiar l’Estat i ensortir-se’n. El 9-N, però, no és cap xec en blanc per a ningú, i s’equivocaria qui intentés instrumentalitzar la mobilització popular d’aquell dia. Llegint articulistes i escoltant tertulians propers al PdP (Partit del President) un té la sensació que l’entorn d’Artur Mas corre el risc de repetir els errors del 2012. Capitalitzar el 9-N en clau electoralista. Hi ha ciutadans que van participar del 9-N des d’un esperit molt crític tant amb el govern de l’Estat com amb l’executiu de la Generalitat. No era xec en blanc per a Mas ni retret exclusiu per a Mariano Rajoy.
I després del 9-N, què? Doncs que s’obre una etapa en què l’impuls de la societat civil (ANC i Òmnium) hauria de donar pas als partits polítics i les institucions catalanes. Ara és l’hora dels partits, perquè a les entitats, als voluntaris i a la gent del carrer ja no se li poden demanar més demostracions d’agitació al carrer. Hem arribat al límit, i la gent necessita descansar després de tres grans Diades, milers d’actes i una pseudoconsulta que ha atret 2,3 milions de persones. El sobiranisme cívic dóna el relleu, i s’agafa un descans fins que els líders polítics decideixin sobre el calendari i les fórmules possibles.
En aquesta etapa post-9N s’imposa la claredat, el dir a les coses pel seu nom. Prou de metàfores marineres, sisplau. Toca dir a les coses pel seu nom, i parlar clar a la gent. L’ambigüitat que ha estat necessària i altament profitosa fins ara no hauria de ser entrebanc per a futurs acords polítics, o un fre en el procés. El dret a decidir ha unit CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP, però aquesta unitat difícilment serà reeditable amb altres objectius al davant. La llista dita unitària no és instrument substitutiu de la unitat proconsulta, perquè ara el repte és un altre.
Tenim pressa? No, és que l’oportunitat del moment recomana no dilatar-ho més. Volem la DUI? No, aquest és un concepte trampós en si mateix si no va vinculat a l’exercici efectiu del que d’ella es desprèn. Hi ha gent, molta potser, que té vertigen a mesura que la ruptura s’apropa. Gent que prefereix viure en l’independentisme virtual, de qui sap que no l’aconseguirà però li permet gaudir d’una certa dinàmica de la reivindicació. Hi ha gent que ara que les etapes s’han anat creant i sembla que tocaria posar negre sobre blanc les passes per assolir-la, i fer-la real, comencen a tenir dubtes sobre la bondat de la independència. L’esgotament o la por són legítims, i és per això que els lideratges polítics són cridats a fer el seu paper històric.
(Article publicat a Esguard, revista nadiva per a iPad en català)
I després del 9-N, què? Doncs que s’obre una etapa en què l’impuls de la societat civil (ANC i Òmnium) hauria de donar pas als partits polítics i les institucions catalanes. Ara és l’hora dels partits, perquè a les entitats, als voluntaris i a la gent del carrer ja no se li poden demanar més demostracions d’agitació al carrer. Hem arribat al límit, i la gent necessita descansar després de tres grans Diades, milers d’actes i una pseudoconsulta que ha atret 2,3 milions de persones. El sobiranisme cívic dóna el relleu, i s’agafa un descans fins que els líders polítics decideixin sobre el calendari i les fórmules possibles.
En aquesta etapa post-9N s’imposa la claredat, el dir a les coses pel seu nom. Prou de metàfores marineres, sisplau. Toca dir a les coses pel seu nom, i parlar clar a la gent. L’ambigüitat que ha estat necessària i altament profitosa fins ara no hauria de ser entrebanc per a futurs acords polítics, o un fre en el procés. El dret a decidir ha unit CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP, però aquesta unitat difícilment serà reeditable amb altres objectius al davant. La llista dita unitària no és instrument substitutiu de la unitat proconsulta, perquè ara el repte és un altre.
Tenim pressa? No, és que l’oportunitat del moment recomana no dilatar-ho més. Volem la DUI? No, aquest és un concepte trampós en si mateix si no va vinculat a l’exercici efectiu del que d’ella es desprèn. Hi ha gent, molta potser, que té vertigen a mesura que la ruptura s’apropa. Gent que prefereix viure en l’independentisme virtual, de qui sap que no l’aconseguirà però li permet gaudir d’una certa dinàmica de la reivindicació. Hi ha gent que ara que les etapes s’han anat creant i sembla que tocaria posar negre sobre blanc les passes per assolir-la, i fer-la real, comencen a tenir dubtes sobre la bondat de la independència. L’esgotament o la por són legítims, i és per això que els lideratges polítics són cridats a fer el seu paper històric.
(Article publicat a Esguard, revista nadiva per a iPad en català)