Setmana de pànic per a l'establishment
La mateixa setmana que el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat fa pública una enquesta que confirma la tendència a l'alça d'ERC i a la baixa de CiU, fins i tot després de la convocatòria de la consulta del 9-N per part del president Artur Mas i de l'escenificació de la ruptura unilateral amb la resta de partits del front sobiranista (CUP, ICV, EUiA i ERC), el diari El País publica un estudi demoscòpic que pinta un panorama inèdit per a la democràcia espanyola: la victòria d'un tercer partit, de nova creació, aliè al bipartidisme PP-PSOE. L'enquesta que presenta Podemos com a guanyador d'uns comicis espanyols clou una setmana dramàtica per al bipartidisme i per a les institucions de l'Estat. Espanya viu una profunda i gravíssima crisi institucional, esquitxada per la corrupció.
Sense haver posat el més mínim fonament per redreçar el conflicte amb Catalunya, l'Estat espanyol es veu abocat a un terratrèmol intern de conseqüències imprevisibles. Diumenge de la setmana anterior, Pablo Iglesias captava l'atenció de més de 4 milions i mig d'espectadors, en el seu primer viatge mediàtic cap al centre, de la mà de Jordi Évole, que és el presentador de capçalera de l'Espanya digna. Al següent diumenge, el premi es presenta en forma d'enquesta al diari que, precisament, ha virat més cap a posicions de centre i, en l'eix nacional, centralistes. El País avança una altra enquesta que sortirà la setmana entrant, i en què es confirmarà el fenomen de Podemos, en aquesta ocasió als estudis públics del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS).
Els que no han estat atents o prou responsables davant dels símptomes demoscòpics resultants de la corrupció, de la crisi econòmica i institucional i de les tensions territorials, corren ara a provar d'aturar un tsunami l'epicentre del qual és a les tertúlies televisives per Internet, després en 'prime time' els dissabtes a la nit a La Sexta, i molt ben organitzat a les xarxes socials. La primera onada del tsunami poden ser les eleccions avançades del Parlament de Catalunya si Artur Mas no aconsegueix evitar la pressió social i es veu obligat a dissoldre la cambra, per segon cop. La segona onada del tsunami espanyol podrien ser les municipals, però en menor mesura perquè Podemos no vol cremar la seva marca i hipotecar-se amb fixatges que no haurà controlat. És possible, doncs, que ho faci amb marques blanques o aliances amb altres forces, a l'estil del Guanyem Barcelona de l'activista Ada Colau. L'onada definitiva, però, seran els comicis al Congrés i Senat, el 2015.
Per primer cop des del restabliment democràtic, una proposta d'esquerra alternativa o radical té opcions de guanyar les eleccions, i això abocaria els dos grans partits espanyols a un acord anti-Podemos a no ser que el PSOE, amb IU o sol, acceptés una aliança regeneradora amb el partit de Pablo Iglesias. Al nou dirigent socialista, Pedro Sánchez, el seu accés a la secretaria general no li hauria pogut arribar en pitjor moment. Podemos anul·la Izquierda Unida, però liquida qualsevol opció de creixement del PSOE a càrrec del desgast i desgavell d'aquest PP superat pels escàndols i mancat de la més mínima intel·ligència per gestionar assumptes com el de Catalunya.
I a aquí anem. El terratrèmol espanyol pot impactar a Catalunya, si bé és d'hora per valorar en quin sentit. Podemos, favorable al dret a decidir, possibilitaria un acord amb la Catalunya que ja ha trencat emocionalment i de facto amb els vincles de la transició? O al revés, és Podemos un artefacte que, guanyant a Espanya i aconseguint una desena de diputats al Parlament de Catalunya, fragmentaria encara més la cambra catalana i evitaria una suma majoritària dels diputats independentistes? És aviat per saber-ho, i a la vista de les declaracions d'Iglesias, d'Íñigo Errejón, estrateg de Podemos, o d'algunes veus catalanes d'aquest partit, resulta impossible esbrinar si el compromís amb el procés català és més proper a la CUP (difícil) que a ICV (possible).
En aquest context –Espanya en xoc amb l'operació Púnica i la irrupció d'Iglesias–, l'agressivitat a destemps del govern de Mariano Rajoy amb el nou 9-N ha agitat la ruptura d'amplis sectors de la societat catalana amb l'statu quo espanyol. El Consell d'Estat i el Tribunal Constitucional (dimarts) són simples titelles de l'executiu del PP. La impugnació del 'procés participatiu' ha avalat l'operació 'descafeïnat' d'Artur Mas, posant la cita del 9-N al nivell d'un desafiament a l'Estat que, en clau catalana, ja es llegeix com l'enèssima mobilització popular. Ni desafiament ni costellada, aquesta setmana el NN9N (nou nou 9-N) ha adquirit una dimensió diferent, d'unitat interna enfront de la bel·ligerància de l'Estat, que dóna més imatge d'impotència que d'autoritat.
Amb tot, el Govern de Mas ha estat incapaç d'aprofitar l'atzagaiada legalista de Rajoy en clau política. L'entrevista d'aquest mateix diumenge d'El Punt Avui a la vicepresidenta Joana Ortega (Unió) ha estat un gerro d'aigua freda per als opinaires de l'entorn del conseller Francesc Homs, que van perdent arguments en favor de la llista 'de país' (sic) en la mesura que els consellers socialcristians contribueixen a deslluir qualsevol acte de valentia presidencial. Amb les paraules d'Ortega i del conseller Ramon Espadaler, titular d'Interior, la sensació que el nou nou 9-N acabarà sent 'un Arenys de Munt deslluït però arreu del territori' és difícil d'evitar. Els partits proconsulta han de fer veure que no, que el NN9N serà un acte massiu de desobediència, que en part sí, però la realitat és que els malpensats que sospitaven que el Govern de Mas acabaria deixant-ho tot en mans de la societat civil (voluntaris) no estaran mancats de raó. Després de tot l'estira-i-arronsa, Mas haurà capitalitzat políticament una acció ciutadana que el seu propi Govern haurà delegat per incompetència o deixadesa.
Com que queda menys per al diumenge vinent, la teatralització s'ha de mantenir per totes les parts. CiU fent veure que ha aguantat la posició per damunt de les seves possibilitats. Els partits d'esquerres (ERC, ICV, EUiA i CUP), posant l'accent en la desobediència ciutadana, en la força del carrer indignat que contrasta amb el sobiranisme de despatx oficial. I l'Estat, amb els seus satèl·lits a Catalunya, combinant menyspreu un dia amb autoritarisme l'altre. És un entremès per arribar a les urnes de veritat, que no tenen data (Mas no ha fet cas de Carme Forcadell, qui diu que el president no té el timó?) i que cada cop convenen a menys partits. Com que l'operació mediàtica anomenada 'llista de país' o 'partit del president' no està acabant de reeixir, a CiU li convé allargar la situació tant com pugui, i malgrat haver d'aprovar uns pressupostos impossibles que no tindran el suport d'ERC. Al PSC tampoc no li interessa unes eleccions al Parlament abans de les seves eleccions de menjar, que són les municipals, allà on s'hi juga les garrofes. Al PP, C's i ICV-EUiA tampoc els fa gràcia, perquè el desgast espanyol dels primers i l'amenaça de Podemos per als ecosocialistes els genera un escenari de futur poc engrescador. A ERC, que demana eleccions per proclamar aviat la independència, guanyar sense arrasar tenint a l'horitzó unes municipals que poden recordar les del 31 del segle passat tampoc és que els il·lusioni.
O sigui, que comencen a sorgir veus que apunten a un esgotament agònic de la legislatura. Amb una incògnita: podrà el procés resistir el cansament de les bases sobiranistes fins al 2016? O resistir mentre l'Estat es descompon és una victòria? L'administració del calendari té molt de risc. Tant risc històric com el que els partidaris de l'autonomisme, encara que sigui revestit de 'transició nacional', addueixen a una declaració unilateral i immediata d'independència. Salvar el president pot ensorrar el país, però salvar el país mentre l'Estat espanyol trontolla amb Podemos, i amb les municipals a tocar, tampoc és una hipòtesi descartable.
(Article publicat a Racó Català)
Sense haver posat el més mínim fonament per redreçar el conflicte amb Catalunya, l'Estat espanyol es veu abocat a un terratrèmol intern de conseqüències imprevisibles. Diumenge de la setmana anterior, Pablo Iglesias captava l'atenció de més de 4 milions i mig d'espectadors, en el seu primer viatge mediàtic cap al centre, de la mà de Jordi Évole, que és el presentador de capçalera de l'Espanya digna. Al següent diumenge, el premi es presenta en forma d'enquesta al diari que, precisament, ha virat més cap a posicions de centre i, en l'eix nacional, centralistes. El País avança una altra enquesta que sortirà la setmana entrant, i en què es confirmarà el fenomen de Podemos, en aquesta ocasió als estudis públics del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS).
Els que no han estat atents o prou responsables davant dels símptomes demoscòpics resultants de la corrupció, de la crisi econòmica i institucional i de les tensions territorials, corren ara a provar d'aturar un tsunami l'epicentre del qual és a les tertúlies televisives per Internet, després en 'prime time' els dissabtes a la nit a La Sexta, i molt ben organitzat a les xarxes socials. La primera onada del tsunami poden ser les eleccions avançades del Parlament de Catalunya si Artur Mas no aconsegueix evitar la pressió social i es veu obligat a dissoldre la cambra, per segon cop. La segona onada del tsunami espanyol podrien ser les municipals, però en menor mesura perquè Podemos no vol cremar la seva marca i hipotecar-se amb fixatges que no haurà controlat. És possible, doncs, que ho faci amb marques blanques o aliances amb altres forces, a l'estil del Guanyem Barcelona de l'activista Ada Colau. L'onada definitiva, però, seran els comicis al Congrés i Senat, el 2015.
Per primer cop des del restabliment democràtic, una proposta d'esquerra alternativa o radical té opcions de guanyar les eleccions, i això abocaria els dos grans partits espanyols a un acord anti-Podemos a no ser que el PSOE, amb IU o sol, acceptés una aliança regeneradora amb el partit de Pablo Iglesias. Al nou dirigent socialista, Pedro Sánchez, el seu accés a la secretaria general no li hauria pogut arribar en pitjor moment. Podemos anul·la Izquierda Unida, però liquida qualsevol opció de creixement del PSOE a càrrec del desgast i desgavell d'aquest PP superat pels escàndols i mancat de la més mínima intel·ligència per gestionar assumptes com el de Catalunya.
I a aquí anem. El terratrèmol espanyol pot impactar a Catalunya, si bé és d'hora per valorar en quin sentit. Podemos, favorable al dret a decidir, possibilitaria un acord amb la Catalunya que ja ha trencat emocionalment i de facto amb els vincles de la transició? O al revés, és Podemos un artefacte que, guanyant a Espanya i aconseguint una desena de diputats al Parlament de Catalunya, fragmentaria encara més la cambra catalana i evitaria una suma majoritària dels diputats independentistes? És aviat per saber-ho, i a la vista de les declaracions d'Iglesias, d'Íñigo Errejón, estrateg de Podemos, o d'algunes veus catalanes d'aquest partit, resulta impossible esbrinar si el compromís amb el procés català és més proper a la CUP (difícil) que a ICV (possible).
En aquest context –Espanya en xoc amb l'operació Púnica i la irrupció d'Iglesias–, l'agressivitat a destemps del govern de Mariano Rajoy amb el nou 9-N ha agitat la ruptura d'amplis sectors de la societat catalana amb l'statu quo espanyol. El Consell d'Estat i el Tribunal Constitucional (dimarts) són simples titelles de l'executiu del PP. La impugnació del 'procés participatiu' ha avalat l'operació 'descafeïnat' d'Artur Mas, posant la cita del 9-N al nivell d'un desafiament a l'Estat que, en clau catalana, ja es llegeix com l'enèssima mobilització popular. Ni desafiament ni costellada, aquesta setmana el NN9N (nou nou 9-N) ha adquirit una dimensió diferent, d'unitat interna enfront de la bel·ligerància de l'Estat, que dóna més imatge d'impotència que d'autoritat.
Amb tot, el Govern de Mas ha estat incapaç d'aprofitar l'atzagaiada legalista de Rajoy en clau política. L'entrevista d'aquest mateix diumenge d'El Punt Avui a la vicepresidenta Joana Ortega (Unió) ha estat un gerro d'aigua freda per als opinaires de l'entorn del conseller Francesc Homs, que van perdent arguments en favor de la llista 'de país' (sic) en la mesura que els consellers socialcristians contribueixen a deslluir qualsevol acte de valentia presidencial. Amb les paraules d'Ortega i del conseller Ramon Espadaler, titular d'Interior, la sensació que el nou nou 9-N acabarà sent 'un Arenys de Munt deslluït però arreu del territori' és difícil d'evitar. Els partits proconsulta han de fer veure que no, que el NN9N serà un acte massiu de desobediència, que en part sí, però la realitat és que els malpensats que sospitaven que el Govern de Mas acabaria deixant-ho tot en mans de la societat civil (voluntaris) no estaran mancats de raó. Després de tot l'estira-i-arronsa, Mas haurà capitalitzat políticament una acció ciutadana que el seu propi Govern haurà delegat per incompetència o deixadesa.
Com que queda menys per al diumenge vinent, la teatralització s'ha de mantenir per totes les parts. CiU fent veure que ha aguantat la posició per damunt de les seves possibilitats. Els partits d'esquerres (ERC, ICV, EUiA i CUP), posant l'accent en la desobediència ciutadana, en la força del carrer indignat que contrasta amb el sobiranisme de despatx oficial. I l'Estat, amb els seus satèl·lits a Catalunya, combinant menyspreu un dia amb autoritarisme l'altre. És un entremès per arribar a les urnes de veritat, que no tenen data (Mas no ha fet cas de Carme Forcadell, qui diu que el president no té el timó?) i que cada cop convenen a menys partits. Com que l'operació mediàtica anomenada 'llista de país' o 'partit del president' no està acabant de reeixir, a CiU li convé allargar la situació tant com pugui, i malgrat haver d'aprovar uns pressupostos impossibles que no tindran el suport d'ERC. Al PSC tampoc no li interessa unes eleccions al Parlament abans de les seves eleccions de menjar, que són les municipals, allà on s'hi juga les garrofes. Al PP, C's i ICV-EUiA tampoc els fa gràcia, perquè el desgast espanyol dels primers i l'amenaça de Podemos per als ecosocialistes els genera un escenari de futur poc engrescador. A ERC, que demana eleccions per proclamar aviat la independència, guanyar sense arrasar tenint a l'horitzó unes municipals que poden recordar les del 31 del segle passat tampoc és que els il·lusioni.
O sigui, que comencen a sorgir veus que apunten a un esgotament agònic de la legislatura. Amb una incògnita: podrà el procés resistir el cansament de les bases sobiranistes fins al 2016? O resistir mentre l'Estat es descompon és una victòria? L'administració del calendari té molt de risc. Tant risc històric com el que els partidaris de l'autonomisme, encara que sigui revestit de 'transició nacional', addueixen a una declaració unilateral i immediata d'independència. Salvar el president pot ensorrar el país, però salvar el país mentre l'Estat espanyol trontolla amb Podemos, i amb les municipals a tocar, tampoc és una hipòtesi descartable.
(Article publicat a Racó Català)