Salvar el president o salvar el país?
El 9-N serà un èxit de mobilització perquè finalment els partits d'esquerres del bloc proconsulta s'hi han abocat i perquè l'Assemblea i Òmnium han acceptat el nou format de 'procés participatiu' com a primera volta d'unes eleccions al Parlament per declarar la independència. Venen dues-tres setmanes de treva catalana, de mantenir la màquina cívica a tot drap com si es tractés d'una consulta de veritat i de fixar les mirades cap al govern espanyol, que encara no sabem si entrarà a matar o si deixarà fer al Govern per devaluar-la i situar-la en l'imaginari d'una altra 'V'.
El N9N serà un èxit perquè el president de la Generalitat convocarà eleccions aquella mateixa nit o pocs dies després, tal i com es va comprometre quan va anunciar que d'aquí a tres caps de setmana hi hauria urnes. El N9N serà l'inici de la campanya electoral més atípica de la història recent de Catalunya, encara que l'entorn del president hagi volgut convertir la campanya del 'procés participatiu' en la precampanya de les dites 'plebiscitàries'.
Un cop superada la febrada de la unitat, amb dècimes altes quan es vincula a submissió al president, ara el que cueja és el debat de la llista única, unitària o conjunta. Aquest és ara l'últim punt de l'argumentari dels 'masistes', que pretenen la salvació del president amb una única candidatura independentista. A les xarxes socials, aquest argument està fent fortuna i qualsevol sobiranista que gosi qüestionar-ho pot ser titllat de miop, partidista o agent doble.
Una única llista –hipòtesi que avui és pràcticament impossible– no superaria la suma de diputats de les diferents candidatures independentistes. Ho explica Roger Palà entre els seus cinc arguments contra la 'llista unitària' entre CiU i ERC. Hi ha un aspecte tècnic –llei d'Hondt– i un altre d'estrictament electoral –la pluralitat és un valor i més en el moviment independentista– que els partidaris de la llista unitària obvien. A l'entorn metropolità, posar tots els ous independentistes en el mateix cistell té riscos, especialment després dels casos de corrupció que han esquitxat el partit del president i, en menor mesura, per les ferides que s'han obert arran de la ruptura unilateral per part del president de la unitat a l'entorn de la consulta, en la cimera de Pedralbes.
La meva porra és que hi haurà tres llistes independentistes.
1. Artur Mas es presentarà, si no té més remei que accedir a les pressions perquè convoqui eleccions passat el 9-N, amb una candidatura que no serà la tradicional de CiU, que serà transversal per renovar la llista i amagar les sigles de partit. O sigui, una mena de llista unitària però només amb CDC –la incògnita és saber si trencarà amb UDC i si Josep Antoni Duran Lleida muntarà el seu projecte propi ja en aquests comicis– i amb un compromís electoral d'avançar cap a la independència. La segona incògnita és si Mas serà capaç d'incloure la declaració unilateral d'independència (DUI) en el programa electoral. Mas té l'oportunitat de traslladar la lògica originària de 'Govern dels millors' a una 'candidatura dels millors', incorporant cares del sobiranisme cívic i de les entitats més implicades en les darreres mobilitzacions històriques.
2. Oriol Junqueras liderarà una candidatura independentista d'ampli espectre, que incorporarà socialistes sobiranistes i independents, a l'estil de la llista amb Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall amb què Josep Maria Terricabras va guanyar les darreres eleccions europees. El diputat no adscrit Joan Ignasi Elena, líder d'Avancem, i l'exdiputat socialista Toni Comín són alguns dels noms que podrien enriquir la candidatura d'ERC. La proclamació unilateral i immediata d'independència formarà part del seu programa electoral, i la seva oferta estarà clarament orientada a l'elector progressista.
3. La CUP articularà una candidatura àmplia de l'esquerra independentista radical o transformadora, canviant el cap de cartell, ja que David Fernàndez no es tornarà a presentar en compliment els estatuts interns. Una figura rellevant i de prestigi en l'àmbit de l'Esquerra Independentista encapçalaria una candidatura de la CUP i els partits i col·lectius amb qui han format aliances fins ara al Parlament i al territori.
Aquest escenari –hipotètic perquè el N9N i el calendari de Mas, amb les reaccions imprevisibles del govern espanyol, genera incerteses a cada moment– té avantatges per a l'independentisme. Per primera vegada, sobretot si CDC esdevé una formació clarament compromesa amb la independència, no amb l'ambigu dret a decidir com fins ara, hi hauria més de dues ofertes independentistes amb representació al Parlament. Durant anys, només ERC, i les dues últimes legislatures ERC-SI i ERC-CUP. En el nou Parlament constituent, serien un mínim de tres grups independentistes: el de centre o centre-dreta (en funció d'Unió), el d'esquerres, i el d'esquerra radical. La suma d'aquests grups faria més de 68 diputats, el tall de la majoria absoluta? Dependrà de la irrupció d'un nou actor polític, d'incert impacte, com és Podem-Podemos. Seria un grup proconsulta i a favor del dret a decidir però difícilment atribuïble al bloc netament independentista. I, en cas d'entrar al Parlament amb molta força, caldria veure a quins partits esgarraparia vots. A la CUP? Al PSC? A Ciutadans? A l'abstenció? O a tots alhora?
Aquest article toparà amb l'entusiasme de molts sobiranistes que s'han il·lusionat amb la idea de la llista única, unitària o conjunta, però la pregunta rellevant és si per al procés és millor salvar electoralment l'actual president de la Generalitat o si el rellevant és superar els 68 diputats clarament independentistes per donar resposta a les exigències d'una part de l'electorat i a les dues entitats motores de la mobilització social, l'Assemblea i Òmnium, que demanen eleccions abans de tres mesos per proclamar la independència. Òbviament hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns sectors entenen que Mas és el principal baluard d'aquest procés, un valor a preservar, mentre que d'altres no només no hi combreguen sinó que, per la llosa del passat o per la lògica electoral, troben que és més un entrebanc arribats al moment històric actual.
(Article publicat a Racó Català)