Independència no és cap nom de pizza
És el ciberactivisme bo o dolent per al procés independentista? Hi ha la idea que una societat massa acostumada al clic de sofà no té prou consciència del sacrifici que suposa afrontar una ruptura amb l'statu quo. Hi ha la idea que les xarxes socials lluny d'apropar-nos a la gent ens creen una bombolla digital aliena a les pulsions del carrer, amb unes coordenades que poc tenen a veure amb el món analògic. Els que tenen aquesta idea sospiten que la societat digitalitzada no està prou madura per afrontar la 'segona transició', i temen que si algun dia van maldades part dels usuaris hiperactius a la trinxera digital abandonaran la campanya i se centraran en altres preocupacions. Certament, la independència no és un nom de pizza que demanes per telèfon perquè te la duguin a casa.
Es veu que Mariano Rajoy ha deixat dit que no sap "qui mana a Catalunya", com volent dir que Artur Mas ja no controla el procés ni governa la institució que presideix. L'esquema mental de Rajoy és clàssic, antic, perquè parteix de la base que amb una trucada telefònica, amb un canvi de cromos, amb una negociació opaca, les qüestions nacionals es poden arribar a resoldre, a tancar. I les qüestions nacionals al segle XXI, amb societats digitalitzades, ja no van de saber "qui mana" per desactivar-lo, com si això dels catalans fos com l'intent dels bascos com el pla Ibarretxe.
Sense Mas, l'Ibarretxe català que somnia la caverna madrilenya, la reivindicació català perdurarà igual, o vés a saber si no s'incrementa encara més la tensió. A cada pantalla que l'Estat intenta saltar-se –primer la del pacte fiscal, després la del dret a decidir, posteriorment la de la consulta, i demà passat potser la d'una declaració unilateral–, el joc se li complica, el nivell és superior a l'anterior. És un error de càlcul permanent. Confien que els sobiranistes es dividiran, i que el suflé baixarà tard o d'hora ja sigui amb el seu missatge de la por, ja sigui amb una hipotètica recuperació econòmica. Esperen que els que volen la independència com qui encarrega una pizza a casa es distreguin amb altres assumptes.
Existeix la possibilitat que mentre Rajoy i l'Estat observen si el suflé català va de baixada, els cercles de Podemos i la combinació de xarxes socials i tertúlia televisiva facin imparable un terratrèmol que sacsegi el bipartidisme espanyol i enderroqui els fonaments de la transició espanyola del franquisme a la democràcia. Si el procés català i el terratrèmol a l'Estat coincideixen en el temps, les conseqüències poden ser incalculables. Una cosa és intentar-nos imaginar Espanya sense Catalunya, però una altra és albirar l'escenari d'una ruptura amb cap interlocutor a l'altra banda. Perquè, senyor Rajoy, qui manaria a Espanya?
(Article publicat a Esguard, la primera revista nadiua per a tauletes i mòbils en català)
Es veu que Mariano Rajoy ha deixat dit que no sap "qui mana a Catalunya", com volent dir que Artur Mas ja no controla el procés ni governa la institució que presideix. L'esquema mental de Rajoy és clàssic, antic, perquè parteix de la base que amb una trucada telefònica, amb un canvi de cromos, amb una negociació opaca, les qüestions nacionals es poden arribar a resoldre, a tancar. I les qüestions nacionals al segle XXI, amb societats digitalitzades, ja no van de saber "qui mana" per desactivar-lo, com si això dels catalans fos com l'intent dels bascos com el pla Ibarretxe.
Sense Mas, l'Ibarretxe català que somnia la caverna madrilenya, la reivindicació català perdurarà igual, o vés a saber si no s'incrementa encara més la tensió. A cada pantalla que l'Estat intenta saltar-se –primer la del pacte fiscal, després la del dret a decidir, posteriorment la de la consulta, i demà passat potser la d'una declaració unilateral–, el joc se li complica, el nivell és superior a l'anterior. És un error de càlcul permanent. Confien que els sobiranistes es dividiran, i que el suflé baixarà tard o d'hora ja sigui amb el seu missatge de la por, ja sigui amb una hipotètica recuperació econòmica. Esperen que els que volen la independència com qui encarrega una pizza a casa es distreguin amb altres assumptes.
Existeix la possibilitat que mentre Rajoy i l'Estat observen si el suflé català va de baixada, els cercles de Podemos i la combinació de xarxes socials i tertúlia televisiva facin imparable un terratrèmol que sacsegi el bipartidisme espanyol i enderroqui els fonaments de la transició espanyola del franquisme a la democràcia. Si el procés català i el terratrèmol a l'Estat coincideixen en el temps, les conseqüències poden ser incalculables. Una cosa és intentar-nos imaginar Espanya sense Catalunya, però una altra és albirar l'escenari d'una ruptura amb cap interlocutor a l'altra banda. Perquè, senyor Rajoy, qui manaria a Espanya?
(Article publicat a Esguard, la primera revista nadiua per a tauletes i mòbils en català)