Peret a Los Claveles de Calella
Arran de la mort de Pere Pubill Calaf, Peret, el promotor del Museu del Turisme, Jordi Ten, ha recordat la vinculació del rei de la rumba catalana amb la ciutat de Calella. Ten va entregar diversos documents al cantant nascut a Mataró. En aquests documents constava el pas i estada de Peret a Calella, on va obrir el local anomenat Los Claveles, al carrer de Sant Isidre, 90. Peret (a les dues fotos) hi va actuar amb el sobrenom de Pedro Montenegro, juntament amb la ballarina La Fana, Pilar Amaya i Paco de la Caleta. També hi van impartir classes als primers turistes amb aquest reclam traduït a l’alemany i l’anglès: "¿Quiere vd. aprender baile flamenco y tocar castañuelas en cuatro días? Lecciones en acadèmia de baile de 4 a 6 de la tarde. Calle Sant Isidro, 90.
A continuació reprodueixo el text del Museu del Turisme sobre la vinculació de Peret amb Calella que m'envia Jordi Ten:
"Les nits estiuenques de Calella, les nits dels turistes, aviat portaren a la ciutat alguns dels noms artístics del món del ball flamenc i la guitarra que, posteriorment, adquiririen notorietat en el panorama escènic espanyol. Tal és el cas d’un jove Pere Pubill Calaf, Peret, també conegut amb el sobrenom del gitano català, nascut a Mataró, que de ben jove, acabat de casar, es va establir a Calella per fer la temporada. Era l’any 1956 i el propietari de Los Claveles, llavors Carlos Estrada, l’havia anat a buscar. Peret tot just es donava a conèixer i havia actuat a Palma i havia estat per Palafrugell. A Calella hi passaria set o vuit temporades, primer com a guitarrista a los Claveles, on actuava amb una parella de ballarins, el Capullito i la Fana, dos bons companys d’escenari que també havien actuat amb la Chunga i formaven part, doncs, de los Chunguitos. Quan s’acabà l’etapa de Los Claveles, el guitarrista encara feu temporada a un nou local calellenc, Los Flamencos.
Peret recorda amb satisfacció aquells anys. Vivia amb la seva dona en una planta baixa, al costat de Los Claveles, al carrer de Sant Isidre i aquí va tenir una filla. Recorda l’ambient familiar de poble i el fet que mai duia un duro a sobre i que eren els mateixos propietaris dels locals qui, després, quan veien la seva dona, li passaven comptes. El Patio, el Bolo Club, el casinet del carrer Església eren locals que el guitarrista freqüentava en les seves hores lliures, i que li aportaren la coneixença d’altres professionals de l’espectacle que també feien estada a Calella, com és el cas dels Sírex.
Sí, per a Peret, que arribà a Calella amb vint-i-dos anys, aquella fou una època feliç, un temps en què el turisme va provocar una petita revolució, perquè els estrangers oferien un contrast de caràcter brutal amb el que hi havia aquí. “Per primera vegada, recorda, podies conèixer què hi havia fora de casa, i amb quatre paraules –perquè l’idioma no deixava de ser un problema– acabaves fent amistats.
Ara bé, aquella indústria pionera del turisme, no era, segons el guitarrista, un gran negoci de resultats immediats. Calia treballar molt i guanyar un marge escàs –ell, per les primeres actuacions amb la guitarra cobrava dues-centes pessetes-. El turisme que venia a Calella no era ric i, sovint, una parella entrava al local i es partia, només, una Coca-cola.
D’aquell món molt més ingenu que l’actual, Peret recorda un reguitzell d’anècdotes. Funcionava encara l’economia de l’intercanvi, i així fou com va començar a aprendre anglès, gràcies a les classes de guitarra que donava a les intèrprets alemanyes que ja treballaven aquí. Les classes de guitarra foren una altra font d’ingressos per a l’artista, a part de la venda ambulant de vestits a la que es dedicava la família. El seu pare era venedor ambulant de teixits, tal com ell mateix cantant explicava a la seva cançó El mig-amic. Entre els alumnes, va ensenyar a un anglès que pretenia aprendre’n en dues setmanes. Al final, el britànic es quedà a Calella tot l’estiu i no només va saber grapejar l’instrument, sinó que Peret li va vendre dues guitarres, per arrodonir el negoci.
La fal·lera per aproximar-se a les noies estrangeres, l’atracció que per a viatjants i noctàmbuls tenien les nits calellenques també formen part del record de Peret. Riu amb ganes, mentre explica una de les mil anècdotes que recorda. En aquest cas, es tracta d’un paleta castellà que treballava en una de les obres que es feien al costat de los Claveles. Durant molts dies, va preguntar-li a Peret, una i altra vegada, com es deia –t’estimo– en alemany. Fins que un cop, davant mateix del local, es plantà davant d’una estrangera i li va etzibar: yo -ich liebe dich- a ti. La mofa durà temps i la frase quedà, entre la colla d’en Peret, com un emblema de les relacions internacionals.
Sí, eren èpoques molt diferents on tothom, inexpert però amb voluntat i treball, intentava millorar la vida amb el negoci. No es guanyaven massa diners –“jo –recorda– em sembla feia més duros guanyant a les cartes, en aquelles partides de golfo, que no pas tocant la guitarra o donant classes-, però s’inventaven molts negocis. Qualsevol podia arribar, obrir una planta baixa, emblanquinar-la, posar-hi quatre tamborets i posar-se a cantar ranxeres. Ja hi havia un nou local per a turistes.
Però per damunt de tot, Peret, que va marxar de Calella quan la seva carrera començà a proporcionar-li gales i actuacions arreu, fa memòria d’una ciutat on les persones eren bona gent i aquesta gent sempre es va portar molt bé amb ells i els seus. No fa pas massa, Peret encara ha fet visites esporàdiques a Calella, per retrobar vells coneguts que li recorden uns temps de joventut que foren feliços."