Fèlix Beltran i Enriqueta Suñé
Quan era petit i els meus pares treballaven de sol a sol al bar Los Gallegos (carrer Sant Antoni) i després al restaurant El Hogar Gallego (carrer Ànimes), passava un munt d'hores amb els nens i la gent del veïnat. Jugàvem al carrer i als portals, fèiem servir l'entrada del pàrquing del carrer Ànimes, davant mateix de la Fusteria Villegas, com a porteria de futbol, i la baixada als aparcaments per llençar-nos amb cartrons i amagar-nos-hi quan s'apagaven els llums. La fusteria, els tallers de motors i de cotxes, la botiga de mobles, el supermercat de la cantonada, el restaurant i el munt de petits tallers tèxtils ficats en aquells aparcaments i en els altells que hi ha dalt del restaurant i de la botiga de mobles confegien al tram del carrer Ànimes entre Bruguera i Sant Antoni un entorn particular, un tresor de records de la meva infantesa. Era obrer i residencial alhora perquè aleshores la gent treballava de valent, i ho feia a totes hores.
En aquells pisos del carrer Ànimes, on vivia amb els meus pares i germans, dalt mateix d'El Hogar Gallego, hi havia gent obrera. Els homes treballaven fora de casa (hi havia molts paletes), però bona part de les seves dones feien feina als tallerets tèxtils durant hores i hores. El soroll de les màquines treballant contrastava amb el silenci de les dues grans –i històriques– naus tèxtils del mateix carrer, la de la cantonada amb el carrer Bruguera, i la que encara que es conserva, però acollint el pàrquing per als clients d'El Hogar Gallego. Les grans fàbriques tèxtils tancaven a finals dels setanta i principis dels vuitanta i s'hi feien blocs de pisos. Durant molts anys, ja tancades o pràcticament tancades, vam jugar-hi d'amagat a dins d'aquells espais fascinants fins que no van entrar les excavadores a enderrocar la nau de la cantonada per fer-hi els pisos. La nau tèxtil de davant d'El Hogar Gallego va tenir millor sort.
En aquells espais –fàbriques, portals, aparcaments, al carrer...– els nens del veïnat fèiem de tot. Jocs de nens i també les primeres trapelleries d'adolescència. Ens tiràvem en cotxes i bicis sense frens pel carrer Ànimes des del Parkinsol fins al carrer Bruguera, en el tram de torrent no urbanitzat, a tocar del mur de l'escola Lestonnac. Ens amagàvem, jugàvem a futbol, ens barallàvem... Tot en aquell tram de carrer, sota la vigilància dels adults que treballaven. Obrers cuidadors de nens. I un d'aquells obrers que més ens vigilava era en Fèlix Beltran Alias, que nosaltres a casa sempre anomenàvem 'el tapicero' perquè treballava en un dels altells com a tapisser. En Fèlix disposava d'una posició privilegiada. El seu taller de Tapisseria Calella, en l'altell entre Mobles Blanch (actualment Mobles Ramon) i el primer pis del bloc, amb les finestres obertes, era un mirador excepcional per al brogit de la vida infantil que explico. En Fèlix s'hi passava tot el dia, des de primeríssima hora del matí i fins tard. De dilluns a dissabte, i també alguns festius. Més d'un cop els nens havíem pujat al taller, acompanyats d'algun dels seus fills, en Sergio, en David o l'Ana, per la nostra pròpia iniciativa o perquè havíem estat requerits per ell després d'haver fet alguna de grossa. Els meus pares i avis treballaven dins del restaurant, però 'el tapicero' ens vigilava –a mi, al meu germà Toni i altres nens del carrer– perquè estava estratègicament situat al seu taller.
L'Antonio Villegas, el seu gran amic, també forma part del meu paisatge infantil, però a diferència d'en Fèlix estava tancat a la seva fusteria i massa ocupat amb un negoci que va arribar a ocupar desenes de treballadors i va generar un volum de negoci impressionant en les bones èpoques de la construcció. En Fèlix i l'Antonio, juntament amb en Ramon Musa, en Ramon de la botiga de mobles, eren habituals per esmorzar cada matí al restaurant. El meu avi, Saül Bernárdez, els servia, i la meva àvia, Sara Bugallo, els cuinava. Truites –la de patata i ceba era espectacular–, 'callos', entrepans calents i freds... el que fes falta. L'Antonio, en Ramon i en Fèlix, els primers clients d'El Hogar Gallego. En Fèlix sempre es posava al tamboret de la cantonada, a tocar de la cuina. Fins que els va agradar entaular-se al menjador, i convertir l'esmorzar en autèntiques converses de sobretaula que congregaven altres industrials i amics seus. Una de les 'tasques' d'en Fèlix era, matiner de mena com era, vetllar perquè l'exemplar de La Vanguardia i, anys després, també d'El Punt i d'El Periódico que arribaven al restaurant no fos sostret per cap veí o passavolant. 'El tapicero' els recollia per evitar que algú se'ls endugués i deixés la clientela d'El Hogar Gallego que hi esmorzava –paletes, fusters, treballadors d'oficines i de correus, veïns, gent del sector de l'hostaleria...– sense diaris a primera hora.
M'agradava molt la complicitat que hi havia entre l'Antonio, en Ramon i en Fèlix amb els meus avis i, posteriorment, amb els meus pares. La història d'aquestes generacions és la d'una Calella vital, emprenedora i obrera que forma part de l'ADN de molts de nosaltres. De nens jugàvem i d'adolescents combinàvem escola i treball a l'estiu i els caps de setmana, sempre en aquest entorn. A mesura que ens fèiem grans, 'el tapicero' anava assumint noves 'atribucions'. A part de vigilar els diaris, també controlava l'hora d'arribada a casa, de matinada, de nosaltres. Tornàvem de marxa i en Fèlix i la Virtudes, la vídua del Víctor el taxista, se n'assabentaven. Passaven 'parte' als avis o els pares, i tota aquella informació era oportunament gestionada per garantir que qui havia de saber ho sabés. Vam créixer en un teixit social i laboral on la família, els amics i els coneguts garantien que res no es trenqués, o com a mínim van donar tot el que van poder per intentar-ho. Viure al tercer i treballar als baixos, no fer mai vacances i descansar més aviat poc. Mig dia, i amb els anys com a molt un dia sencer. Aquest era el panorama dels avis i pares. Calia ajuda.
Faig aquesta evocació d'infantesa perquè el passat 5 de juliol ens va deixar Fèlix Beltran, 'el tapicero', i jo no em vaig assabentar fins fa pocs dies. També he sabut –tard– que ens va deixar l'Enriqueta Suñé. A l'estiu, l'únic dia que la família tancava el restaurant per al descans –els dijous abans, i després els dilluns– anàvem a la platja amb els meus pares. Parlo de finals setanta i de tots els vuitanta. Anàvem a la platja de les barques, on els pescadors tenen el seu localet, i normalment dinàvem en un parell de 'xiringuitos' quan hi havia 'xiringuitos'. Anàvem a can Suñé o a can Pumarola. La relació dels meus pares amb la família de can Suñé era l'habitual entre famílies dedicades a la restauració a Calella. Quan nosaltres fèiem festa, aquell dia de la setmana anàvem a dinar al seu 'xiringuito' quan estaven a la platja i, posteriorment, ja en els anys noranta, al restaurant que van obrir al carrer Església. Quan ells feien festa, o fora de temporada d'estiu, ens 'corresponien' venint a dinar o sopar a El Hogar Gallego.
La meva infantesa està carregada d'hores de conversa d'aquelles salutacions i trobades. S'interessaven pel negoci, per la clientela, per la temporada... Es desitjaven, els uns als altres, que la feina i les coses els anés bé. 'Què, com ha anat la setmana? Heu treballat molt?' Avui no toca parlar del meu pare, però el que el meu pare els explicava els interessava molt. Era una conversa sobre l'evolució culinària, sobre el negoci, sobre el sacrifici, sobre la vida... I el seu estil amical i afectuós acabava generant complicitats amb els professionals que es deixaven la vida davant dels fogons. En aquest aspecte, recordo que la relació dels meus pares amb l'Enriqueta Suñé i el seu marit era molt afectuosa. Anar a dinar a can Suñé era un viatge fins al paradís gastronòmic de qualsevol nen, presidit per uns macarrons amb carn i gratinats amb formatge que eren la glòria. Podien ser primer plat i un segon, o també podien ser segon plat amb un primer a base de gaspatxo fresquet o una bona amanida. De postres, el gelat reglamentari de l'estiu. Anar a can Suñé –a la platja o al restaurant del carrer Església posterior a l'enderrocament de les guinguetes en aplicació de la llei de Costes–, era una aposta segura, però sobretot era una trobada familiar entre pencaires de l'hostaleria calellenca.
L'Enriqueta era, a part de bona cuinera i una 'curranta' de por, una dona simpatiquíssima i, encara més, guapíssima. Sempre somreia quan et veia, sempre s'interessava per tu o pels pares –els darrers anys, també pels meus fills–, i m'agradava molt veure-la amb el seu marit. Ella morena, de cabells ben negres, i ell amb els anys amb els cabells ben blancs, sempre agafats pel carrer, ben polits i 'saludadors'. Feien goig com a jubilats, però quan ella era a la cuina i ell servia les taules amb aquell davantal impol·lut eren també entranyables. La connexió en aquests records deixats anar aquí queda reforçada per un altre aspecte: Suñé i 'gallegos' eren negocis familiars, i aquells treballadors de l'hostaleria de la bona època de la Calella turística eren també pares i mares preocupats pels seus fills. Recordo que a can Suñé sempre hi havia les filles i el fill ajudant els pares a la cuina i servint taules.
(Article per a la revista Rebat.cat, referent de l'opinió de Calella)
En aquells pisos del carrer Ànimes, on vivia amb els meus pares i germans, dalt mateix d'El Hogar Gallego, hi havia gent obrera. Els homes treballaven fora de casa (hi havia molts paletes), però bona part de les seves dones feien feina als tallerets tèxtils durant hores i hores. El soroll de les màquines treballant contrastava amb el silenci de les dues grans –i històriques– naus tèxtils del mateix carrer, la de la cantonada amb el carrer Bruguera, i la que encara que es conserva, però acollint el pàrquing per als clients d'El Hogar Gallego. Les grans fàbriques tèxtils tancaven a finals dels setanta i principis dels vuitanta i s'hi feien blocs de pisos. Durant molts anys, ja tancades o pràcticament tancades, vam jugar-hi d'amagat a dins d'aquells espais fascinants fins que no van entrar les excavadores a enderrocar la nau de la cantonada per fer-hi els pisos. La nau tèxtil de davant d'El Hogar Gallego va tenir millor sort.
En aquells espais –fàbriques, portals, aparcaments, al carrer...– els nens del veïnat fèiem de tot. Jocs de nens i també les primeres trapelleries d'adolescència. Ens tiràvem en cotxes i bicis sense frens pel carrer Ànimes des del Parkinsol fins al carrer Bruguera, en el tram de torrent no urbanitzat, a tocar del mur de l'escola Lestonnac. Ens amagàvem, jugàvem a futbol, ens barallàvem... Tot en aquell tram de carrer, sota la vigilància dels adults que treballaven. Obrers cuidadors de nens. I un d'aquells obrers que més ens vigilava era en Fèlix Beltran Alias, que nosaltres a casa sempre anomenàvem 'el tapicero' perquè treballava en un dels altells com a tapisser. En Fèlix disposava d'una posició privilegiada. El seu taller de Tapisseria Calella, en l'altell entre Mobles Blanch (actualment Mobles Ramon) i el primer pis del bloc, amb les finestres obertes, era un mirador excepcional per al brogit de la vida infantil que explico. En Fèlix s'hi passava tot el dia, des de primeríssima hora del matí i fins tard. De dilluns a dissabte, i també alguns festius. Més d'un cop els nens havíem pujat al taller, acompanyats d'algun dels seus fills, en Sergio, en David o l'Ana, per la nostra pròpia iniciativa o perquè havíem estat requerits per ell després d'haver fet alguna de grossa. Els meus pares i avis treballaven dins del restaurant, però 'el tapicero' ens vigilava –a mi, al meu germà Toni i altres nens del carrer– perquè estava estratègicament situat al seu taller.
L'Antonio Villegas, el seu gran amic, també forma part del meu paisatge infantil, però a diferència d'en Fèlix estava tancat a la seva fusteria i massa ocupat amb un negoci que va arribar a ocupar desenes de treballadors i va generar un volum de negoci impressionant en les bones èpoques de la construcció. En Fèlix i l'Antonio, juntament amb en Ramon Musa, en Ramon de la botiga de mobles, eren habituals per esmorzar cada matí al restaurant. El meu avi, Saül Bernárdez, els servia, i la meva àvia, Sara Bugallo, els cuinava. Truites –la de patata i ceba era espectacular–, 'callos', entrepans calents i freds... el que fes falta. L'Antonio, en Ramon i en Fèlix, els primers clients d'El Hogar Gallego. En Fèlix sempre es posava al tamboret de la cantonada, a tocar de la cuina. Fins que els va agradar entaular-se al menjador, i convertir l'esmorzar en autèntiques converses de sobretaula que congregaven altres industrials i amics seus. Una de les 'tasques' d'en Fèlix era, matiner de mena com era, vetllar perquè l'exemplar de La Vanguardia i, anys després, també d'El Punt i d'El Periódico que arribaven al restaurant no fos sostret per cap veí o passavolant. 'El tapicero' els recollia per evitar que algú se'ls endugués i deixés la clientela d'El Hogar Gallego que hi esmorzava –paletes, fusters, treballadors d'oficines i de correus, veïns, gent del sector de l'hostaleria...– sense diaris a primera hora.
M'agradava molt la complicitat que hi havia entre l'Antonio, en Ramon i en Fèlix amb els meus avis i, posteriorment, amb els meus pares. La història d'aquestes generacions és la d'una Calella vital, emprenedora i obrera que forma part de l'ADN de molts de nosaltres. De nens jugàvem i d'adolescents combinàvem escola i treball a l'estiu i els caps de setmana, sempre en aquest entorn. A mesura que ens fèiem grans, 'el tapicero' anava assumint noves 'atribucions'. A part de vigilar els diaris, també controlava l'hora d'arribada a casa, de matinada, de nosaltres. Tornàvem de marxa i en Fèlix i la Virtudes, la vídua del Víctor el taxista, se n'assabentaven. Passaven 'parte' als avis o els pares, i tota aquella informació era oportunament gestionada per garantir que qui havia de saber ho sabés. Vam créixer en un teixit social i laboral on la família, els amics i els coneguts garantien que res no es trenqués, o com a mínim van donar tot el que van poder per intentar-ho. Viure al tercer i treballar als baixos, no fer mai vacances i descansar més aviat poc. Mig dia, i amb els anys com a molt un dia sencer. Aquest era el panorama dels avis i pares. Calia ajuda.
Faig aquesta evocació d'infantesa perquè el passat 5 de juliol ens va deixar Fèlix Beltran, 'el tapicero', i jo no em vaig assabentar fins fa pocs dies. També he sabut –tard– que ens va deixar l'Enriqueta Suñé. A l'estiu, l'únic dia que la família tancava el restaurant per al descans –els dijous abans, i després els dilluns– anàvem a la platja amb els meus pares. Parlo de finals setanta i de tots els vuitanta. Anàvem a la platja de les barques, on els pescadors tenen el seu localet, i normalment dinàvem en un parell de 'xiringuitos' quan hi havia 'xiringuitos'. Anàvem a can Suñé o a can Pumarola. La relació dels meus pares amb la família de can Suñé era l'habitual entre famílies dedicades a la restauració a Calella. Quan nosaltres fèiem festa, aquell dia de la setmana anàvem a dinar al seu 'xiringuito' quan estaven a la platja i, posteriorment, ja en els anys noranta, al restaurant que van obrir al carrer Església. Quan ells feien festa, o fora de temporada d'estiu, ens 'corresponien' venint a dinar o sopar a El Hogar Gallego.
La meva infantesa està carregada d'hores de conversa d'aquelles salutacions i trobades. S'interessaven pel negoci, per la clientela, per la temporada... Es desitjaven, els uns als altres, que la feina i les coses els anés bé. 'Què, com ha anat la setmana? Heu treballat molt?' Avui no toca parlar del meu pare, però el que el meu pare els explicava els interessava molt. Era una conversa sobre l'evolució culinària, sobre el negoci, sobre el sacrifici, sobre la vida... I el seu estil amical i afectuós acabava generant complicitats amb els professionals que es deixaven la vida davant dels fogons. En aquest aspecte, recordo que la relació dels meus pares amb l'Enriqueta Suñé i el seu marit era molt afectuosa. Anar a dinar a can Suñé era un viatge fins al paradís gastronòmic de qualsevol nen, presidit per uns macarrons amb carn i gratinats amb formatge que eren la glòria. Podien ser primer plat i un segon, o també podien ser segon plat amb un primer a base de gaspatxo fresquet o una bona amanida. De postres, el gelat reglamentari de l'estiu. Anar a can Suñé –a la platja o al restaurant del carrer Església posterior a l'enderrocament de les guinguetes en aplicació de la llei de Costes–, era una aposta segura, però sobretot era una trobada familiar entre pencaires de l'hostaleria calellenca.
L'Enriqueta era, a part de bona cuinera i una 'curranta' de por, una dona simpatiquíssima i, encara més, guapíssima. Sempre somreia quan et veia, sempre s'interessava per tu o pels pares –els darrers anys, també pels meus fills–, i m'agradava molt veure-la amb el seu marit. Ella morena, de cabells ben negres, i ell amb els anys amb els cabells ben blancs, sempre agafats pel carrer, ben polits i 'saludadors'. Feien goig com a jubilats, però quan ella era a la cuina i ell servia les taules amb aquell davantal impol·lut eren també entranyables. La connexió en aquests records deixats anar aquí queda reforçada per un altre aspecte: Suñé i 'gallegos' eren negocis familiars, i aquells treballadors de l'hostaleria de la bona època de la Calella turística eren també pares i mares preocupats pels seus fills. Recordo que a can Suñé sempre hi havia les filles i el fill ajudant els pares a la cuina i servint taules.
(Article per a la revista Rebat.cat, referent de l'opinió de Calella)