Socialistes catalans a contra peu
Els socialistes espanyols trien Pedro Sánchez, el candidat a secretari general del PSOE més anti-consulta catalana. L’aspirant amb opcions que era més sensible al dret a decidir, Eduardo Madina, és el perdedor de les primàries socialistes. Recordeu que Madina va dir un dia que li semblaria bé que es fes la consulta catalana i l’endemà es va haver de desdir, però com a mínim ho va deixar dit. I el tercer en discòrdia, José Antonio Pérez Tapias, l’únic amb un discurs realment federalista, va quedar en últim lloc. Això és el PSOE. La victòria dels aparells i de la poderosa Andalusia, un partit conservador com n’hi pugui haver pocs.
Per acabar-ho d’arrodonir, resulta que la direcció del PSC preferia a Sánchez, l’anti-consulta, tot i que el discurs del nou primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, és que ara sí que volen sumar-se al projecte del dret a decidir. Una contradicció com una casa de pagès. Haurien d’haver donat suport a Pérez Tapias o, com a mal menor, a Madina, que va plantar batalla amb el candidat dels aparells socialistes.
Però el més gros no és això, i ja és dir. El més gros és que a Catalunya sabeu quin dels tres candidats va guanyar? Madina, per poc, però va guanyar, de tal manera que el nou dirigent del PSOE surt escollit sense el vot massiu d’un dels seus històrics feus, Catalunya. I la victòria a Catalunya del perdedor a Espanya és una imatge estimulant des del punt de vista sobiranista perquè dibuixa un escenari d’un país diferent, malgrat l’obstinació d’alguns per negar-ho. Però, esclar, aquest país diferent també a les files i a l’imaginari socialista no s’adiu amb una reformulació del PSC ni una redefinició de les seves relacions amb el PSOE.
Iceta serà més habilidós que Pere Navarro, un dels polítics amb menys cintura que es recordarà a Catalunya. Però el nou líder del PSC, que no és cap novetat en la política catalana perquè porta tres dècades a primera fila, fracassarà en el seu intent de fer passar la negativa del socialisme espanyol al dret a decidir dels catalans com una reforma constitucional que no compta amb el suport del PP. Contra la sobirania catalana, els que manen al PP i els que manen al (nou) PSOE actuen com un sol home.
(Article publicat a Esguard, la primera revista per a tauletes i mòbils en català)
Per acabar-ho d’arrodonir, resulta que la direcció del PSC preferia a Sánchez, l’anti-consulta, tot i que el discurs del nou primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, és que ara sí que volen sumar-se al projecte del dret a decidir. Una contradicció com una casa de pagès. Haurien d’haver donat suport a Pérez Tapias o, com a mal menor, a Madina, que va plantar batalla amb el candidat dels aparells socialistes.
Però el més gros no és això, i ja és dir. El més gros és que a Catalunya sabeu quin dels tres candidats va guanyar? Madina, per poc, però va guanyar, de tal manera que el nou dirigent del PSOE surt escollit sense el vot massiu d’un dels seus històrics feus, Catalunya. I la victòria a Catalunya del perdedor a Espanya és una imatge estimulant des del punt de vista sobiranista perquè dibuixa un escenari d’un país diferent, malgrat l’obstinació d’alguns per negar-ho. Però, esclar, aquest país diferent també a les files i a l’imaginari socialista no s’adiu amb una reformulació del PSC ni una redefinició de les seves relacions amb el PSOE.
Iceta serà més habilidós que Pere Navarro, un dels polítics amb menys cintura que es recordarà a Catalunya. Però el nou líder del PSC, que no és cap novetat en la política catalana perquè porta tres dècades a primera fila, fracassarà en el seu intent de fer passar la negativa del socialisme espanyol al dret a decidir dels catalans com una reforma constitucional que no compta amb el suport del PP. Contra la sobirania catalana, els que manen al PP i els que manen al (nou) PSOE actuen com un sol home.
(Article publicat a Esguard, la primera revista per a tauletes i mòbils en català)