#LaRojaNoPuede
Sóc jo o la simpatia dels catalans amb la selecció espanyola ha caigut en picat? Tinc la sensació que en aquest mundial, al marge del seu accidentat debut, el combinat de Vicente del Bosque genera menys interès i complicitat que anys enrere. Una primera conclusió podria ser que el procés sobiranista ha causat desafecció amb l'equip de futbol que representa Espanya en la gespa dels majestuosos estadis brasilers.
Una altra tesi podria ser que la crisi econòmica, política i institucional que pateix Espanya des dels anteriors triomfs de la selecció dita La Roja ha provocat distanciament emocional entre la població catalana, tant la que vol que guanyi com la que prefereix que perdi. Allò del futbol com a circ per entrenir el poble no acaba de funcionar. Els futboleros volen bon futbol, però l'ús polític que anys enrere es feia de la selecció com a baluard de l'espanyolisme no ha fet fortuna.
La veritat és que la desfeta del Barça post-Guardiola i post-Laporta ha provocat un efecte en cadena sobre l'equip de Del Bosque. Com que el Barça no rutlla, la selecció tampoc no acaba d'anar, i això encara contribueix a la ruptura emocional que determinats aficionats catalans poguessin tenir anteriorment amb La Roja.
He fet un exercici demoscòpic de pa sucat amb oli, però que a mi em funciona per fer-me una composició de lloc d'algunes coses. He preguntat al meu fill quants nens de la seva classe van amb La Roja, i sabeu què em va respondre a l'inici del mundial, o sigui, abans de la humiliació holandesa? "Tots anem amb Brasil." Segur? "Bueno, tots menys dos o tres." El meu fill fa P-5 en una escola pública.
Després hi ha tot l'enginy o la irona o la mala llet, com vulgueu, de les xarxes socials. Twitter ha destrossat qualsevol intent de patrimonialitzar políticament l'equip de Del Bosque. Hi ha piulades que contrasten amb la campanya de les televisions que tenen els drets d'emissió dels partits del mundial, el famós #LaRojasípuede posterior a la patacada d'Espanya contra Holanda.
Queden lluny els balcons plens de banderes espanyoles per La Roja. També queda lluny aquella Espanya progressista que s'intentava salvar amb l'orgull futbolístic. Mentre la monarquia fa un cop de timó per intentar salvar els (seus) mobles, i als carrers surten els republicans que reclamen referèndum, La Roja perd el partit de l'entreteniment col·lectiu. L'únic consol és veure Messi, Neymar i Alexis jugant de primera amb Argentina, Brasil i Xile. Coses de la globalització, coses del procés.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català per a tauletes)
Una altra tesi podria ser que la crisi econòmica, política i institucional que pateix Espanya des dels anteriors triomfs de la selecció dita La Roja ha provocat distanciament emocional entre la població catalana, tant la que vol que guanyi com la que prefereix que perdi. Allò del futbol com a circ per entrenir el poble no acaba de funcionar. Els futboleros volen bon futbol, però l'ús polític que anys enrere es feia de la selecció com a baluard de l'espanyolisme no ha fet fortuna.
La veritat és que la desfeta del Barça post-Guardiola i post-Laporta ha provocat un efecte en cadena sobre l'equip de Del Bosque. Com que el Barça no rutlla, la selecció tampoc no acaba d'anar, i això encara contribueix a la ruptura emocional que determinats aficionats catalans poguessin tenir anteriorment amb La Roja.
He fet un exercici demoscòpic de pa sucat amb oli, però que a mi em funciona per fer-me una composició de lloc d'algunes coses. He preguntat al meu fill quants nens de la seva classe van amb La Roja, i sabeu què em va respondre a l'inici del mundial, o sigui, abans de la humiliació holandesa? "Tots anem amb Brasil." Segur? "Bueno, tots menys dos o tres." El meu fill fa P-5 en una escola pública.
Després hi ha tot l'enginy o la irona o la mala llet, com vulgueu, de les xarxes socials. Twitter ha destrossat qualsevol intent de patrimonialitzar políticament l'equip de Del Bosque. Hi ha piulades que contrasten amb la campanya de les televisions que tenen els drets d'emissió dels partits del mundial, el famós #LaRojasípuede posterior a la patacada d'Espanya contra Holanda.
Queden lluny els balcons plens de banderes espanyoles per La Roja. També queda lluny aquella Espanya progressista que s'intentava salvar amb l'orgull futbolístic. Mentre la monarquia fa un cop de timó per intentar salvar els (seus) mobles, i als carrers surten els republicans que reclamen referèndum, La Roja perd el partit de l'entreteniment col·lectiu. L'únic consol és veure Messi, Neymar i Alexis jugant de primera amb Argentina, Brasil i Xile. Coses de la globalització, coses del procés.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català per a tauletes)