Mentides sobre Europa
Només si els catalans es fan respectar majoritàriament i no afluixen en l'actual context de confrontació Catalunya-Espanya, les institucions europees es veuran obligades a acceptar políticament la realitat no desitjada d'un nou Estat. Fer-se respectar és mantenir un full de ruta impecable i democràtic, i no afluixar és llençar un missatge a través de les urnes de cada elecció que la voluntat majoritària és la d'un nou Estat per a Catalunya. No té més, però Déu n'hi do!
L'Estat espanyol confia que el suflé baixi, és a dir, que la gent afluixi. Ho espera per dues vies: la por desmobilitzadora i l'esperança que la crisi econòmica escampi. En el primer front, la veritat és que més no s'hi poden dedicar. Confrontació i discursos apocalíptics. Inversió descomunal en argumentaris i entitats, mitjans i opinadors contraris a la consulta i, en conseqüència, a la sobirania dels catalans. En el segon front, el seu fracàs està sent absolut. No fan els deures de les reformes, no combaten l'alarmant corrupció i no detecten les prioritats. Allò que podria fer relativament atractiu el projecte espanyol és un fracàs absolut.
La pressió del govern espanyol contra la voluntat majoritària del Parlament i del Govern catalans davant de la Unió Europa no té precedents. La Unió és un club d'estats, però no són babaus. A Europa els preocupa molt més la corrupció, la inoperància i la ineficiència de la marca Espanya que no pas que un país com Catalunya vulgui autodeterminar-se com faran al setembre els escocesos. És un problema? Sí. Però un problema menor que la poca solvència d'aquesta Espanya que escandalitza els líders europeus.
Si els catalans es fan respectar i tot això no és cap suflé, Europa admetrà la realitat d'un nou Estat català. Per interès. Ni a Espanya ni a la UE ni a les multinacionals estrangeres instal·lades aquí els interessa una Catalunya geo-estratègicament ben posicionada i amb clares opcions de remuntar la crisi –si gestiona els seus propis recursos– al marge de la Unió Europea.
Els tractats no diuen res, absolutament res, de casos com l'escocès i el català. Per tant, seria l'hora de la política i de l'acord. La història de la UE és la història d'una ampliació permanent. Que no sigui un camí de flors i violes no vol dir que no sigui possible. La democràcia no pot ser, en cap cas, un argument per retirar la ciutadania a 7 milions i mig de ciutadans europeus. Ja ho som, d'europeus. No es tractar d'entrar, sinó de continuar-hi. Els tractats no contemplen la retirada de la ciutadania europea. Un altre tema és el territori o l'Estat, però això es pactaria i s'arreglaria políticament a partir de l'endemà que internacionalment hagués quedat rotundament clar que els catalans s'han fet respectar i no han afluixat. Democràticament. Pacíficament.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català per a iPad)
L'Estat espanyol confia que el suflé baixi, és a dir, que la gent afluixi. Ho espera per dues vies: la por desmobilitzadora i l'esperança que la crisi econòmica escampi. En el primer front, la veritat és que més no s'hi poden dedicar. Confrontació i discursos apocalíptics. Inversió descomunal en argumentaris i entitats, mitjans i opinadors contraris a la consulta i, en conseqüència, a la sobirania dels catalans. En el segon front, el seu fracàs està sent absolut. No fan els deures de les reformes, no combaten l'alarmant corrupció i no detecten les prioritats. Allò que podria fer relativament atractiu el projecte espanyol és un fracàs absolut.
La pressió del govern espanyol contra la voluntat majoritària del Parlament i del Govern catalans davant de la Unió Europa no té precedents. La Unió és un club d'estats, però no són babaus. A Europa els preocupa molt més la corrupció, la inoperància i la ineficiència de la marca Espanya que no pas que un país com Catalunya vulgui autodeterminar-se com faran al setembre els escocesos. És un problema? Sí. Però un problema menor que la poca solvència d'aquesta Espanya que escandalitza els líders europeus.
Si els catalans es fan respectar i tot això no és cap suflé, Europa admetrà la realitat d'un nou Estat català. Per interès. Ni a Espanya ni a la UE ni a les multinacionals estrangeres instal·lades aquí els interessa una Catalunya geo-estratègicament ben posicionada i amb clares opcions de remuntar la crisi –si gestiona els seus propis recursos– al marge de la Unió Europea.
Els tractats no diuen res, absolutament res, de casos com l'escocès i el català. Per tant, seria l'hora de la política i de l'acord. La història de la UE és la història d'una ampliació permanent. Que no sigui un camí de flors i violes no vol dir que no sigui possible. La democràcia no pot ser, en cap cas, un argument per retirar la ciutadania a 7 milions i mig de ciutadans europeus. Ja ho som, d'europeus. No es tractar d'entrar, sinó de continuar-hi. Els tractats no contemplen la retirada de la ciutadania europea. Un altre tema és el territori o l'Estat, però això es pactaria i s'arreglaria políticament a partir de l'endemà que internacionalment hagués quedat rotundament clar que els catalans s'han fet respectar i no han afluixat. Democràticament. Pacíficament.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català per a iPad)