Traçant la independència
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha deixat consignada públicament una afirmació del tot raonable. Si no hi hagués cap altre remei, la declaració unilateral d’independència és una opció que ell, com a dirigent polític i institucional del país, no pot descartar. Per no perdre força, i com a continuïtat lògica del procés en funció dels entrebancs que anirà posant l’Estat espanyol. Si no es poden posar urnes per al referèndum, urnes per a unes plebiscitàries, i aleshores, amb la rotunditat democràtica d’un parlament sorgit d’unes eleccions clarament plantejades en termes independència sí o independència no, una declaració unilateral que inevitablement hauria de donar pas a una negociació a tres bandes: Barcelona-Madrid-Brussel·les. I a una transició de l’autonomia cap a l’Estat propi que no seria dit i fet.
Aquesta afirmació, doncs, és un torpede a la línia de flotació dels que sostenen la teoria que tot plegat es tracta d’una operació del president Mas per acabar pactant una millora fiscal o d’autogovern dins l’actual Espanya autonòmica. També és un gest per socialitzar una certa maduresa i reflexió serena entre el sobiranisme, que contrasta amb els estirabots ridículs que dia rere dia ofereixen les múltiples veus dels poders de l’Estat espanyol i l’unionisme més excitat. La seriositat, fredor i respecte que ofereixen els principals actors institucionals d’aquest procés d’emancipació nacional topa amb un argumentari rocambolesc i amb una ofensiva mediàtica que se’ls pot girar en contra, als artífexs de l’‘stato quo’.
En aquest sentit, ha proliferat un nou perfil professional que no nota la crisi econòmica: el tertulià unionista. En alguns casos, la textura professional i la política o partidista es confonen fins al punt que floreixen nous rols com el tertulià-candidat. Aquests personatges, que denuncien censura a Catalunya des de tots els platós i estudis de mitjans de comunicació públics i privats catalans, són els que les darreres setmanes i dies han atiat l’enfrontament i revifat vells fantasmes sense cap pudor. En la mesura que el sistema comunicatiu sigui capaç de tolerar aquestes atzagaiades sense que trontolli l’esportivitat i el bon to dels mitjans catalans l’ofensiva quedarà en ben poca cosa.
Mentrestant, a les tertúlies de mitjans d’àmbit estatal seguiran pontificant les mateixes veus del mateix bàndol, sense demostrar cap esperit crític ni voluntat d’obertura. No fos cas que es contaminin de la pluralitat i respecte que ofereix l’espai català de comunicació. En aquest sentit, la independència ja és un fet. Gairebé com a la xarxa.
(Article per a la revista Esguard, la primera nativa per a iPad en català)
Aquesta afirmació, doncs, és un torpede a la línia de flotació dels que sostenen la teoria que tot plegat es tracta d’una operació del president Mas per acabar pactant una millora fiscal o d’autogovern dins l’actual Espanya autonòmica. També és un gest per socialitzar una certa maduresa i reflexió serena entre el sobiranisme, que contrasta amb els estirabots ridículs que dia rere dia ofereixen les múltiples veus dels poders de l’Estat espanyol i l’unionisme més excitat. La seriositat, fredor i respecte que ofereixen els principals actors institucionals d’aquest procés d’emancipació nacional topa amb un argumentari rocambolesc i amb una ofensiva mediàtica que se’ls pot girar en contra, als artífexs de l’‘stato quo’.
En aquest sentit, ha proliferat un nou perfil professional que no nota la crisi econòmica: el tertulià unionista. En alguns casos, la textura professional i la política o partidista es confonen fins al punt que floreixen nous rols com el tertulià-candidat. Aquests personatges, que denuncien censura a Catalunya des de tots els platós i estudis de mitjans de comunicació públics i privats catalans, són els que les darreres setmanes i dies han atiat l’enfrontament i revifat vells fantasmes sense cap pudor. En la mesura que el sistema comunicatiu sigui capaç de tolerar aquestes atzagaiades sense que trontolli l’esportivitat i el bon to dels mitjans catalans l’ofensiva quedarà en ben poca cosa.
Mentrestant, a les tertúlies de mitjans d’àmbit estatal seguiran pontificant les mateixes veus del mateix bàndol, sense demostrar cap esperit crític ni voluntat d’obertura. No fos cas que es contaminin de la pluralitat i respecte que ofereix l’espai català de comunicació. En aquest sentit, la independència ja és un fet. Gairebé com a la xarxa.
(Article per a la revista Esguard, la primera nativa per a iPad en català)