Deu anys de l'11-M
Fa 10 anys vaig viure els atemptats de l'11-M i les hores i dies posteriors fins a la victòria electoral de José Luis Rodríguez Zapatero pendent dels mitjans digitals, que van ser un contrapès a l'intent de manipulació del govern de José María Aznar amb la intoxicació als directors de diaris. La ràdio, sobretot la SER i Catalunya Ràdio, i aleshores el CNN+ d'informació televisiva continuada van marcar la jornada de reflexió i el 14-M. L'eina comunicativa van ser els missatges de mòbil, sms, ja que una dècada enrere no existia ni WhatsApp ni Twitter. Els blogs eren incipients, i el que va ser de referència aquells dies va ser Periodistas 21 de Juan Varela. A Catalunya, 'El Punt' com a diari i Vilaweb com a digital van marcar distàncies amb la teoria del govern d'Aznar que ETA era la culpable de la massacre als trens de Madrid. El president del govern espanyol no els va arribar a trucar per intoxicar-los. Tampoc no s'haurien deixat enganyar. Malgrat la precipitada aparició del lehendakari Juan José Ibarretxe, les paraules d'Arnaldo Otegi negant la vinculació dels atemptats amb ETA i el degoteig d'indicis i proves policials i dels serveis secrets eren prou contundents com per desconfiar d'un Aznar i d'un Ángel Acebes que s'aferraven a la versió que més els convenia electoralment per no perjudicar el seu candidat Mariano Rajoy.
Els missatges de mòbil que denunciaven la manipulació governamental i acabaven amb un 'passa-ho' –'pásalo'– van ser el primer fenomen de comunicació viral des de la ciutadania contra el poder establert que jo recordi. Els blogs encara no havien irromput, les xarxes socials tampoc, i la missatgeria instantània tal i com la concebem actualment era impensable. Missatges de mòbil sense imatges ni icones, i de pagament. Amb aquest artefacte que avui ens sembla prehistòric es va bastir la protesta massiva a les manifestacions de rebuig als atemptats i davant de les seus del Partit Popular. Fa una dècada d'aquella revolta ciutadana que va situar Internet i la telefonia mòbil en el centre de les novetats que ens impactarien. Després hi ha la ràdio i els canals de televisió de 24 hores. En aquest sentit, la feina de la SER i de CNN+, a l'òrbita del PSOE a nivell de l'Estat, i de Catalunya Ràdio i TV3, mitjans públics que acabaven de passar a mans del primer tripartit, va ser determinant. No amagaven les contradiccions, difonien les filtracions i informaven dels moviments al carrer.
En aquest mapa sonor de l'11-M que ha penjat la web de la SER –realment interessant des del punt de vista de noves narratives periodístiques a la xarxa– hi trobo a faltar el tall de veu d'Alfredo Pérez Rubalcaba, aleshores portaveu socialista en campanya, que va sortir a dir davant dels mitjans que Espanya es mereixia "un govern que no mentís". El PSOE va jugar magistralment aquell tram final d'una campanya electoral excepcional, sense precedents. En estat de xoc, no va fer cap moviment que pogués generar crítiques de manca de lleialtat al govern de l'Estat davant del terror. Però a mesura que passaven les hores i els dies, els contactes dels socialistes amb els cossos de seguretat i els serveis d'intel·ligència van ser utilitzats per anar filtrant informacions que deixaven en evidència l'intent d'Aznar i d'Acebes de convertir l'11-M en una massacre d'ETA i allunyar el fantasma del 'no a la guerra' d'Iraq. El votant jove i tota la ciutadania que havia sortit a manifestar-se contra la guerra a l'Iraq del trio de les Açores Bush-Aznar-Blair, amb Barroso d'amfitrió no ho oblidem, va reaccionar davant la indignitat d'un govern que volia tapar la veritat i guanyar temps fins que les urnes es tanquessin, el 14-M al vespre. En aquest guió, Rubalcaba va ser hàbil. I els mitjans que es van sentir en un primer moment enganyats per la trucada d'Aznar es van apuntar al carro dels mitjans digitals i de la premsa internacional, que se'n feia ressò dels comunicats d'Al-Qaida i enfilaven per la via islamista.
El periodisme va quedar tocat entre l'11-M i el 14-M, però el que més mal ens ha fet als periodistes i als mitjans de comunicació no ha estat la vacil·lació immediatament posterior a les bombes. El que més mal ens ha fet és l'obsessió d'un diari i d'un director, com apuntava Iosu de la Torre en el seu article Sentir tristesa sempre, per qüestionar la policia i la justícia, per jugar amb les víctimes i manipular la politització d'aquella tragèdia fins al culebrot més malaltís segons el qual ETA va ser, és i serà la culpable.