El desafiament català
Acaba de sortir publicat el llibre de Jaume Guillamet, Marcel Mauri, Ruth Rodríguez-Martínez, Francesc Salgado i Christopher TullochEl desafiament català. Un relat internacional de la Transició (1975-1978). Entre la mort de Franco i la Constitució del 1978, la premsa internacional va seguir de prop la realitat catalana, especialment després de les manifestacions del febrer de 1976 a Barcelona reclamant llibertat, amnistia i l'Estatut d'autonomia. La lectura del treball d'aquest equip de recerca de la Universitat Pompeu Fabra, publicat per L'Avenç, és molt pertinent aquests dies. Ens trobem en una altra transició, i els mitjans de comunicació de tot el món tornen a mirar Catalunya de prop. D'aquí un temps, caldrà fer un altre treball com el que ha coordinat Guillamet però aplicat als mesos apassionants que ens ha tocat viure, per saber quina ha estat la mirada i la influència de la premsa internacional en l'actual procés d'independència.
Si el 1976 ens veien com un motor cap a la democràcia, amb una realitat diferent i la reivindicació de l'autogovern era rebuda amb simpatia, no és clar que avui la proposta catalana generi la mateixa complicitat per part dels mitjans internacionals. L'Estat espanyol es desfà com un terròs de sucre, immers en una crisi econòmica, política i institucional, però forma part d'un tauler europeu. La proposta catalana és, per a una part dels mitjans que ens observen des de fora, una pedra a la sabata per als interessos dels seus estats. No obstant això, el civisme i l'esperit pacífic del clam independentista han impactat amb la Diada del 2012 i la Via Catalana del 2013 en l'imaginari dels analistes i opinadors internacionals.
L'ofensiva sobiranista en els mitjans internacionals, la diplomàcia que tant critica Josep Antoni Duran Lleida i el ciberactivisme independentista amb visió global estan contribuint a modificar la percepció esbiaixada que s'estava projectant des d'unes corresponsalies instal·lades a Madrid, on el consum d'informació i opinió dels periodistes estrangers era bàsicament el de la caverna. A diferència de la transició del franquisme a la democràcia, l'actual agonia de l'Espanya de les autonomies i la il·lusió amb la via cap al nou estatus de Catalunya tenen en Internet un actor determinant. Quan The Wall Street Journal equipara la televisió catalana amb la cubana i sosté que a TV3 les prostitutes i els delinqüents apareixen sempre parlant en castellà, és a dir, quan a algun corrresponsal se li'n va la mà, la reacció a la xarxa és espectacular, de tal manera que els mitjans internacionals tampoc no poden comprar el relat de la realitat catalana més tergiversador i allunyat del carrer.
L'actual desafiament català és tant democràtic com el del 1976, per molt que alguns actors el vulguin presentar-ho com una ruptura, un retrocés constitucional i una proposta il·legal. Quan s'escrigui el llibre del relat internacional d'aquesta segona transició hi haurà d'haver un capítol molt rellevant reservat a Internet.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català nativa per a iPad)
Si el 1976 ens veien com un motor cap a la democràcia, amb una realitat diferent i la reivindicació de l'autogovern era rebuda amb simpatia, no és clar que avui la proposta catalana generi la mateixa complicitat per part dels mitjans internacionals. L'Estat espanyol es desfà com un terròs de sucre, immers en una crisi econòmica, política i institucional, però forma part d'un tauler europeu. La proposta catalana és, per a una part dels mitjans que ens observen des de fora, una pedra a la sabata per als interessos dels seus estats. No obstant això, el civisme i l'esperit pacífic del clam independentista han impactat amb la Diada del 2012 i la Via Catalana del 2013 en l'imaginari dels analistes i opinadors internacionals.
L'ofensiva sobiranista en els mitjans internacionals, la diplomàcia que tant critica Josep Antoni Duran Lleida i el ciberactivisme independentista amb visió global estan contribuint a modificar la percepció esbiaixada que s'estava projectant des d'unes corresponsalies instal·lades a Madrid, on el consum d'informació i opinió dels periodistes estrangers era bàsicament el de la caverna. A diferència de la transició del franquisme a la democràcia, l'actual agonia de l'Espanya de les autonomies i la il·lusió amb la via cap al nou estatus de Catalunya tenen en Internet un actor determinant. Quan The Wall Street Journal equipara la televisió catalana amb la cubana i sosté que a TV3 les prostitutes i els delinqüents apareixen sempre parlant en castellà, és a dir, quan a algun corrresponsal se li'n va la mà, la reacció a la xarxa és espectacular, de tal manera que els mitjans internacionals tampoc no poden comprar el relat de la realitat catalana més tergiversador i allunyat del carrer.
L'actual desafiament català és tant democràtic com el del 1976, per molt que alguns actors el vulguin presentar-ho com una ruptura, un retrocés constitucional i una proposta il·legal. Quan s'escrigui el llibre del relat internacional d'aquesta segona transició hi haurà d'haver un capítol molt rellevant reservat a Internet.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català nativa per a iPad)