Gràcies al tripartit
Aquests dies he rellegit el llibre de Vicenç Villatoro 'Catalunya després del tripartit', i els pronòstics de l’autor res no s’assemblen amb el que està vivint el país una dècada després de la formació del primer govern d’esquerres. Catalunya no només no ha dilapidat l’eix nacional en favor de l’eix esquerra-dreta, com advertia Villatoro que podria succeir després del primer tripartit, sinó que el catalanisme ha mutat a sobiranisme, i aquest s’ha desacomplexat com a independentista.
La malvada ERC que va fer Pasqual Maragall president podent haver apostat pel delfí Artur Mas va posar damunt de la taula una reforma estatutària en la primera legislatura postpujolista que ha acabat provocant l’efecte dominó Estatut-pacte fiscal-dret a decidir que ha revolucionat la relació Catalunya-Espanya i el mapa polític al Parlament actual i a totes les enquestes. La suma de forces sobiranistes ha pujat, de manera plural, perquè hi ha la CUP, i la independència, que és una solució al desencaix de sempre, s’ha apoderat de l’agenda política d’una manera impensable quan els nacionalistes confonien la seva sortida del poder, després de 23 anys, amb la catàstrofe del país.
ERC i ICV-EUiA, amb l’ajut de Maragall, van tibar del PSC fins a límits que només ara, amb el temps i amb el darrer gir perpetrat per la direcció de Pere Navarro, som capaços de comprovar. Aquell primer tripartit va fer tanta feina que ni el segon tripartit ni els dos governs posteriors d’Artur Mas estan sent capaços d’administrar el sacseig de les esquerres postpujolistes.
El segon tripartit, segurament més criticat que el primer per inesperat i per la comparativa Mas-Montilla (el convergent havia deixat de ser candidat de laboratori i s’havia humanitzat), va haver d’afrontar una millora del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut amb el segon govern de Zapatero a Madrid i amb una CDC que pràcticament s’havia convertit a l’independentisme en la seva travessia pel desert de l’oposició.
Montilla president i Mas cap de l’oposició van ser, vist amb perspectiva, un requisit necessari per arribar on som. Mas les ha vistes de tots colors, i l’ERC que havia fet Montilla president va pagar car a les urnes el pactisme. Aquella patacada també ha estat imprescindible pel relleu en els lideratges, forçat pel càstig a les urnes però també per l’aparició de l’independentisme més hiperventilat que aquests mesos es va recol•locant. Uns (Reagrupament) cap a CiU. Els altres (Solidaritat) cap a un destí més difuminat.
Si mirant enrere es pot concloure que totes les trencadisses van ser útils, amb visió històrica, caldria confiar que les ruptures i fracassos que estiguin per venir ho seran a fi de bé.
(Article per a Esguard, la primera revista en català nadiua per a iPad)
La malvada ERC que va fer Pasqual Maragall president podent haver apostat pel delfí Artur Mas va posar damunt de la taula una reforma estatutària en la primera legislatura postpujolista que ha acabat provocant l’efecte dominó Estatut-pacte fiscal-dret a decidir que ha revolucionat la relació Catalunya-Espanya i el mapa polític al Parlament actual i a totes les enquestes. La suma de forces sobiranistes ha pujat, de manera plural, perquè hi ha la CUP, i la independència, que és una solució al desencaix de sempre, s’ha apoderat de l’agenda política d’una manera impensable quan els nacionalistes confonien la seva sortida del poder, després de 23 anys, amb la catàstrofe del país.
ERC i ICV-EUiA, amb l’ajut de Maragall, van tibar del PSC fins a límits que només ara, amb el temps i amb el darrer gir perpetrat per la direcció de Pere Navarro, som capaços de comprovar. Aquell primer tripartit va fer tanta feina que ni el segon tripartit ni els dos governs posteriors d’Artur Mas estan sent capaços d’administrar el sacseig de les esquerres postpujolistes.
El segon tripartit, segurament més criticat que el primer per inesperat i per la comparativa Mas-Montilla (el convergent havia deixat de ser candidat de laboratori i s’havia humanitzat), va haver d’afrontar una millora del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut amb el segon govern de Zapatero a Madrid i amb una CDC que pràcticament s’havia convertit a l’independentisme en la seva travessia pel desert de l’oposició.
Montilla president i Mas cap de l’oposició van ser, vist amb perspectiva, un requisit necessari per arribar on som. Mas les ha vistes de tots colors, i l’ERC que havia fet Montilla president va pagar car a les urnes el pactisme. Aquella patacada també ha estat imprescindible pel relleu en els lideratges, forçat pel càstig a les urnes però també per l’aparició de l’independentisme més hiperventilat que aquests mesos es va recol•locant. Uns (Reagrupament) cap a CiU. Els altres (Solidaritat) cap a un destí més difuminat.
Si mirant enrere es pot concloure que totes les trencadisses van ser útils, amb visió històrica, caldria confiar que les ruptures i fracassos que estiguin per venir ho seran a fi de bé.
(Article per a Esguard, la primera revista en català nadiua per a iPad)