Seré un mal calellenc, doctor?
Diumenge passat (6 d'octubre) a la nit vaig sentir-me malament. Des de casa vaig veure els focs d'artifici de cloenda de la Challenge i després, durant força estona i malgrat la distància, vaig haver de tancar la finestra per poder veure la televisió per l'alt volum de la discoteca nocturna organitzada per als esportistes. Em vaig sentir malament perquè vaig pensar que tot allò era excessiu i desafortunat. Em van venir al cap l'aturat que l'endemà, dilluns al matí, no podria anar a treballar i potser hauria d'anar a la cua del Servei Català d'Ocupació o de l'INEM. Què deuria pensar aquell aturat sentint els petards, veient els coets i, després, escoltant la música de la festa de la Challenge? Potser va pensar que amb aquells diners es podrien fer altres actuacions públiques. Però, esclar, aquell pobre aturat no deu saber que la Challenge l'organitza una empresa i que l'empresa, amb el vist-i-plau municipal, munta les cloendes i festes que li semblin oportunes. Aquell aturat no deuria saber que tal cloenda no està pensada per a un públic local, sinó per a uns visitants que venen de fora, i, ja se sap, amb els de fora els calellencs sempre ens hi hem posat bé, històricament parlant. Hi ha una certa contradicció en això, perquè si la Challenge és la icona d'un model turístic alternatiu al sol i platja, la cirereta final del pastís pot semblar sobrera, excessiva. Desmereix tot un projecte al darrere, que ve de l'època d'anteriors governs municipals i que l'actual ha sabut mantenir, que hauria de ser curós amb 'afectacions' d'aquesta mena.
Històricament, la Fira de Calella i l'Oktoberfest eren l'intent de prolongar la temporada turística. Ara, per calendari, la Challenge també contribueix a acabar d'aprofitar la temporada i rematar-la amb una gran fita, en aquest cas per innovadora i alternativa al model clàssic de turisme vacacional. Ni la Fira ni l'Oktoberfest tenen l'afectació en l'espai públic que sí té la Challenge, però interpreto, a risc d'equivocar-me, que hi ha un cert consens ciutadà que això dels esportistes ens va bé al conjunt de la ciutat. Ja dic, a risc d'equivocar-me en la interpretació. És per tot això que la cloenda de la Challenge la nit de descans dels calellencs que l'endemà havien de començar una dura setmana de feina o de cerca de feina, o de desesperació per la cruesa de la crisi, que aquells focs d'artifici, venint d'uns dies abans dels focs d'artifici de tots, que són els de la Festa Major de la Minerva, em van semblar fora de lloc.
També vaig sentir-me malament perquè vaig pensar en la família de l'esportista britànic que va morir a la platja de Calella a l'inici d'una de les proves de la Challenge. No s'haurien d'haver suspès aquells petards, coets i aquella música a tot drap si poques hores abans havia mort un dels integrants de la competició esportiva? Em vaig posar en la pell d'un familiar de la víctima que hagués pogut viatjar a Calella i aquella nit, des de la soledat de la seva habitació d'hotel, no hauria entès l'oportunitat d'aquella celebració. El dol i la festa, amb tant poca distància horària, no semblen compatibles.
I com que em vaig sentir malament per tenir aquestes reflexions, em pregunto si potser és que sóc un mal calellenc. Em pregunto si plantejar aquestes reflexions, tot i defensar el model turístic i l'aposta per la Challenge fins allà on sabem tots plegats, no serà interpretat com un argument més per engreixar la llista dels 'no-afectes'. Seré un mal calellenc, doctor?
(Article publicat a la revista digital Rebat.cat)