La diplomàcia de la ‘Catalan way’
La gent ha deixat d’estar pendent de la premsa de Madrid perquè sap que, d’entrada, és una ferma aliada de la causa catalana. La caverna madrilenya, atiant l’odi en alguns casos i volent marcar el pas als governs espanyols de torn en d’altres, fa una contribució monumental al sobiranisme. Com que això ja està assegurat, doncs, els ciutadans d'aquí es mostren cada cop més interessats en els mitjans internacionals, que d’un temps ençà informen i opinen de Catalunya des d’una òptica menys esbiaixada que quan ho feien els corresponsals que residien a Madrid escoltant la COPE i llegint 'La Razón' tot fent una “cup of café con leche”. Internet hi ha fet molt en aquest canvi de xip, perquè ara és més fàcil navegar per les versions digitals d’aquests mitjans que haver d’anar als quioscos de les Rambles o de poblacions turístiques que disposen d’una àmplia oferta de diaris internacionals. A cop de clic, l’exercici de repassar què diuen de nosaltres al món és molt més plaent que haver d’empassar-se algunes primeres pàgines de la ‘brunete’.
Alguns dels mitjans més influents del món envien a Barcelona els periodistes de les seves redaccions centrals o hi destinen corresponsals no contaminats pel microclima mediàtic madrileny. S’ha obert el ventall i han caigut els tòpics que presentaven els ocupants d’aquest territori com uns insolidaris amb la resta de l’Estat. Avui els catalans són atractius periodísticament parlant, i aquest fenomen compta amb la palanca de periodistes del país repartits arreu del món i d’una diplomàcia cívica, transversal i no governamental que fa més feina que cinquanta ‘ambaixades’ de pa sucat amb oli.
Hi ha una fornada de joves professionals catalans que ha fet la maleta i que no somia en acabar treballant en mitjans estatals. La ruptura emocional amb Espanya ha coincidit, generacionalment, amb una crisi estructural dels mitjans i la irrupció de noves eines i canals per treballar i guanyar-se la vida fora del país. Aquests són els ambaixadors reals, que a cada dinar o sopar o fent un cafè tot esperant una roda de premsa de mandataris internacionals deixen anar la seva sobre Catalunya.
La influència es fa així, o amb una foto penjada a Instagram, una piulada, un comentari al teu mur o un apunt al blog. El president Jordi Pujol es va haver de gastar diners amb publicistes de renom que col•locaven insercions publicitàries, a preu de tarifa, en diaris molt importants. El president Artur Mas, però, disposa d’un lobby més propi dels nous temps, que és aquesta xarxa de periodistes i opinadors viatjats, però també d’un exèrcit de catalans que són arreu del món i que no paren d’agitar l’estelada virtualment i físicament. S’han organitzat per fer cadenes humanes a ciutats de tots els continents. Aquesta és la base d’una diplomàcia de nova generació que, per moderna i mancada de talonari, Catalunya haurà d’explicar com una peça més de la ‘Catalan way’.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català nadiua per a iPad)
Alguns dels mitjans més influents del món envien a Barcelona els periodistes de les seves redaccions centrals o hi destinen corresponsals no contaminats pel microclima mediàtic madrileny. S’ha obert el ventall i han caigut els tòpics que presentaven els ocupants d’aquest territori com uns insolidaris amb la resta de l’Estat. Avui els catalans són atractius periodísticament parlant, i aquest fenomen compta amb la palanca de periodistes del país repartits arreu del món i d’una diplomàcia cívica, transversal i no governamental que fa més feina que cinquanta ‘ambaixades’ de pa sucat amb oli.
Hi ha una fornada de joves professionals catalans que ha fet la maleta i que no somia en acabar treballant en mitjans estatals. La ruptura emocional amb Espanya ha coincidit, generacionalment, amb una crisi estructural dels mitjans i la irrupció de noves eines i canals per treballar i guanyar-se la vida fora del país. Aquests són els ambaixadors reals, que a cada dinar o sopar o fent un cafè tot esperant una roda de premsa de mandataris internacionals deixen anar la seva sobre Catalunya.
La influència es fa així, o amb una foto penjada a Instagram, una piulada, un comentari al teu mur o un apunt al blog. El president Jordi Pujol es va haver de gastar diners amb publicistes de renom que col•locaven insercions publicitàries, a preu de tarifa, en diaris molt importants. El president Artur Mas, però, disposa d’un lobby més propi dels nous temps, que és aquesta xarxa de periodistes i opinadors viatjats, però també d’un exèrcit de catalans que són arreu del món i que no paren d’agitar l’estelada virtualment i físicament. S’han organitzat per fer cadenes humanes a ciutats de tots els continents. Aquesta és la base d’una diplomàcia de nova generació que, per moderna i mancada de talonari, Catalunya haurà d’explicar com una peça més de la ‘Catalan way’.
(Article publicat a Esguard, la primera revista en català nadiua per a iPad)