La signatura de llibres a l'estand d'Òmnium

Públic heterogeni, ambient festiu i una certa dispersió. Des d'aquell que arreplega qualsevol cosa que hi hagi en el mostrador d'un estand (fulletons, adhesius, revistes...) fins al que s'espera que sigui l'Onze de Setembre per anar a l'Òmnium Cultural a fer-se'n soci. Un dia lluminós i agradable enmig de tanta expressió independentista i/o catalanista al Passeig Lluís Companys convida a fer el gest i omplir una butlleta de subscripció a l'entitat que presideix Jordi Porta. No cal menystenir el degoteig permanent de persones que pregunten pels tiquets del dinar. Se n'han venut més de 400, poca broma. I la quantitat de gent que s'apropava a la tauleta que ocupava servidor preguntant per l'exitós àpat. Prou estresant resulta escriure dedicatòries quan es tracta de la teva primera signatura de llibres indiscriminada com per, a sobre, haver d'atendre patriotes afamats i col·leccionistes de tota mena de material... gratuït. Anècdotes al marge, les dues hores que la gent d'Òmniun han tingut a bé de deixar-me dedicar llibres a casa seva, han estat molt profitoses. Te n'adones que hi ha país. Un tipus de ciutadà militant que s'adhereix a les bones causes sabent que deixa l'orientació i l'administració de les causes en bones mans, les de l'Òmnium. Escolti, jo firmo i compro i consumeixo el que vostès em diguin. Jo estic amb vostès, és l'esperit d'aquest exèrcit de catalans. Un exèrcit amb una mitjana d'edat alta, molt alta. He dedicat exemplars d'un llibre que tracta d'Internet i del domini.cat a persones que difícilment naveguen per la xarxa. Però segur que tenen fills i néts que ho fan. I el llibre arribarà a les mans que toqui. També hi ha la signatura per a tercers. Aquella parella que viu a l'estranger. La mare es carrega de material patriòtic abans d'emprendre el viatge de visita a la parella. I el llibre forma part d'aquest pack de subsistència nacional a distància. Després hi ha aquell home d'edat avançadíssima que fa la pinta de ser membre il·lustre de l'Institut d'Estudis Catalans i quan li preguntes si navega per Internet et respon que no només això sinó que té aquest web. Té! Per no parlar del fidel lector d'aquest bloc que, quan et troba s'exclama: "Tu ets en Saül Gordillo?" I et fa sentir una vergonya enorme. Però també et fa molta il·lusió perquè reafirmes que aquelles hores dedicades a escriure en un diari personal almenys serveix per vertebrar una comunitat. Modesta, però comunitat al capdavall. Finalment hi ha els blocaires habituals de la catosfera. Com l'Anna Peña [bloc] o en Francesc Gelabert [bloc]. O en Pere Cardús, d'e-Criteri, amb qui hi hem coincidit. O L'home invisible, que s'ha fet visible aquesta Diada. O il·lustres polítics amb diaris personals a la xarxa com Dolors Camats [bloc], acompanyada per l'amic Màrius Garcia [bloc]. O el company catosfèric Joan-Josep Isern [bloc], etcètera. A l'estand de l'Òmnium hem coincidit amb l'Oleguer Serra (gràcies per l'organització), la Laura Garcia (gràcies per ajudar-me a trencar el gel abans de muntar la paradeta), la Marta Rovira (gràcies per l'article) i en Jordi Bianciotto (gràcies per l'entrevista). Ha estat una jornada intensa i enriquidora. Una Diada diferent a totes les altres.