Adolfo Domínguez
Quan es va obrir la botiga vaig pensar que estàvem davant d’una nova etapa de la Calella comercial que històricament ha liderat l’Alt Maresme. Era, per primera vegada, un establiment d’una gran marca de roba. Una franquícia a Calella. Ens homologàvem als Mataró i Barcelona mirant al sud, i als Blanes i Girona mirant al nord. També als Granollers, mirant a l’altra banda de la carena. Un Adolfo Domínguez a Calella era trencar amb el monocultiu comercial de ’boutiques’ i botigues de roba diversa, les galeries del carrer Església, i superar, de lluny, la creixent oferta d’establiment amb peces de poca qualitat, molt orientades al turisme, regentades per nous catalans provinents de països llunyans.
Aquell Adolfo Domínguez al carrer Bruguera, o de la Bruguera com alguns en diuen, a la cantonada que més travesso de la ciutat, que és la del carrer Ànimes amb Bruguera, aquella botiga, dic, era una esperança. Per primer cop després de molts anys, des que va obrir el Lacoste del carrer Església, no m’hauria de desplaçar a la capital formal de la comarca ni a la capital real del país per comprar una peça que m’agradés, estigués de moda i fos d’una marca correcta, sense passar-se. Aquell Adolfo Domínguez situava la Calella comercial a l’inici d’una etapa que, finalment, s’ha esberlat. No han prosperat les franquícies de bones marques, i tot intent ha quedat reduït a un Stradivarius, un Mango i un Benetton. Aquell Adolfo Domínguez i el Lacoste eren una punta de llança, però no ha pogut ser. El cocodril s’ha quedat sol, amb el tancament d’Adolfo Domínguez.
La crisi ha estat implacable. Ho és, millor dit. En aquella cantonada, l’antic local espaiós amb peces d’home, dona i nen de línia informal, amb aquelles dependentes simpàtiques, ha esdevingut un espai buit literalment, d’una fredor que frapa. Les persianes de reixes pensades per a mostrar l’aparador quan la botiga romania tancada són avui un acte de transparència que colpeix. Testimoni d’una etapa històrica de la nostra economia i de les nostres vides lligada al patiment de molta gent i la desil·lusió. Quants somnis i projectes s’han ensorrat per culpa de la crisi? Quants locals com el de la cantonada de la Bruguera i Ànimes testimonien la caiguda del consum i la desfeta d’empreses i emprenedors?
Deien que aquest hivern seria dur. Diuen que ho és.
(Article publicat a Rebat.cat)