Els del 'no' s'activen
S’han disparat les alarmes i el discurs de la por s’obre camí. El viatge cap a Ítaca arrenca, però els partidaris de l’inmobilisme s’han activat amb el guió catastrofista. “Ens volen fer fora de Catalunya”, “això serà com l’antiga Iugoslàvia”, “Artur Mas acabarà com Ibarretxe”, “tornem a l’Espanya del 36”, “ens marcaran com feien els nazis amb els jueus”, etcètera. Els que fins ara es miraven els balcons d’estelades i observaven l’espiral sobiranista amb menyspreu o indiferència s’han activat en descobrir que la nova legislatura podria ser l’última de la Catalunya autonòmica. Han detectat, aquests sectors apàtics amb la política catalana, que això va de debò i que ja estem parlant de política espanyola perquè “Espanya es trenca”.
La independència s’ha apoderat de l’agenda política, la causa catalana s’ha internacionalitzat amb un gran impuls mediàtic i les habituals relliscades dels poders de l’estat espanyol han acabat de fer la feina per convertir la fal•lera cívica de la Diada en un projecte que va adquirint consistència i arriba a formigonar un pacte d’estabilitat parlamentària entre CiU i ERC fins fa pocs mesos impensable. Les amenaces militars i ministerials, l’anunci de la debacle fora de la galàxia europea i de l’euro i la previsió de tots els mals imaginables, té un efecte cohesionador indubtable a banda i banda.
Els inmobilistes comencen a sortir de l’armari, en bona part animats pel recent èxit electoral de Ciutadans. Però l’ofensiva també uneix amplis sectors del catalanisme, que s’adonen que els atacs –sovint sense fonament– a Mas ho són en la mesura que el president ha decidit convocar la ciutadania perquè s’expressi. La transversalitat en defensa de la consulta uneix aquest gruix catalanista que ha derivat en independentista i que a les urnes es comporta de manera molt diversa. Han minvat els recels, es difuminen els retrets i es va teixint una complicitat subtil davant dels obusos mediàtics d’una caverna que cada cop queda més excèntrica en els nostres quioscos.
De totes les febleses internes, n’hi ha una de preocupant. La corrupció, demostrada o presumpta, de la nostra classe política és un handicap per al procés. S’imposa l’exemplaritat i una major transparència per combatre la idea que tots els polítics –els d’aquí i els d’allà– són iguals. Una cosa és que els dirigents no hagin encapçalat la marea humana de la Diada i que la revolta sigui de base. Una altra és que les seves vergonyes, o les dels seus partits, siguin un entrebanc per a la col•lectivitat.
(Article per a Esguard, la primera revista per a iPad en català)