Van en contra de nosaltres
S'acaba el 2012, un any per oblidar. Molt patiment i massa víctimes d’una crisi que ens volen atribuir els de sempre. Jo no sé que veuen vostès, però jo veig misèria. Estem tocant os, és dramàtic. El dia a dia dels afortunats que encara tenim feina ens permet viure al marge d’aquesta hecatombe econòmica i social que pateix gent del nostre voltant. Hi ha una classe mitjana que resisteix, i els de dalt que viuen al marge del drama col·lectiu. La majoria les passa de tots colors, i al final tens una sensació estranya. Les coses et van relativament bé, però vius amb el cor encongit.
No sé si hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, alguns hem treballat com els nostres pares ens van ensenyar a casa. Estem més acollonits que mai, perquè ja no saps per on tirar. I cada vegada que penses què serà dels nostres fills, la incertesa és majúscula. Un desastre.
Si vius a Catalunya, el tema es complica. Noto que els de sempre de Madrid, els poders de l’Estat, han decidit anar a totes. La manifestació de la diada de l’Onze de Setembre i els desitjos de més sobirania i democràcia són l’excusa perfecta perquè aquells que nomenen Martín Villa president del banc dolent i després donen lliçons constitucionals vagin en contra de nosaltres. Va començar Wert poc després de les eleccions catalanes. Volen carregar-se la immersió a l’escola, que va ser el que a mi, fill d’extremeny i de gallega, em va integrar en aquest país.
Saben que la cohesió social és l’èxit d’aquesta terra i s’ho volen carregar. Una vergonya que només mobilitza un federalista per cada milió d’espanyols. Ens veuen febles i s’hi atreveixen, però obliden que aquesta societat va superar la llarga nit del franquisme. I ho va fer sense retreure, les tres últimes dècades, que Martín Villa cantés de cara al sol.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya, també en castellà)
No sé si hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, alguns hem treballat com els nostres pares ens van ensenyar a casa. Estem més acollonits que mai, perquè ja no saps per on tirar. I cada vegada que penses què serà dels nostres fills, la incertesa és majúscula. Un desastre.
Si vius a Catalunya, el tema es complica. Noto que els de sempre de Madrid, els poders de l’Estat, han decidit anar a totes. La manifestació de la diada de l’Onze de Setembre i els desitjos de més sobirania i democràcia són l’excusa perfecta perquè aquells que nomenen Martín Villa president del banc dolent i després donen lliçons constitucionals vagin en contra de nosaltres. Va començar Wert poc després de les eleccions catalanes. Volen carregar-se la immersió a l’escola, que va ser el que a mi, fill d’extremeny i de gallega, em va integrar en aquest país.
Saben que la cohesió social és l’èxit d’aquesta terra i s’ho volen carregar. Una vergonya que només mobilitza un federalista per cada milió d’espanyols. Ens veuen febles i s’hi atreveixen, però obliden que aquesta societat va superar la llarga nit del franquisme. I ho va fer sense retreure, les tres últimes dècades, que Martín Villa cantés de cara al sol.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya, també en castellà)