Carta als Reis per al 2013?
Després de les eleccions al Parlament, amb la patacada de CiU i les lectures esbiaixades dels mitjans espanyols, hi va haver un cert desànim sobiranista. Una sensació que l’electorat havia fallat al president i que s’havia desaprofitat l’oportunitat de premiar Artur Mas amb una majoria d’aquelles que fan història. Es va instal·lar en l’ambient la idea que havíem perdut un tren, que els catalans no havíem estat a l’alçada de les circumstàncies. Les interpretacions interessades van trigar mig minut i van començar a dir que el sobiranisme havia perdut les eleccions i que el referèndum d’independència s’encallava.
Els ‘palmeros’ del messianisme van embogir per terra, mar i Twitter, i vam tornar a l’època dels bons i mals catalanistes. Els que, volent la independència, no van votar CiU s’han hagut d’amagar sota les pedres, avergonyint-se del vot, negant a les converses de sobretaula i amb els amics que el missatge d’ERC, la CUP o SI els havia convençut més. Els guanyadors de les eleccions, dolguts i perplexes, havien convertit la seva decepció en un fracàs que traspassaven a la resta de comensals, als companys de gimnàs o feina.
Van passant els dies, i el gest d’ERC de retenir el preuat triomf de segona força parlamentària i cap de l’oposició, combinant-ho amb la responsabilitat anomenada estabilitat, dóna pas a un clima més afable. Artur Mas podrà formar el seu segon govern amb menys cotilles que el primer. Com que aquest ja no serà l’executiu ‘dels millors’, les pressions d’Unió i del PP per ser-hi i influir-hi haurien de ser menors, oi? ERC no ha entrat en el joc de les cadires, perquè s’ha centrat en la política per damunt de la gestió i ha deixat de banda l’habitual mercadeig de càrrecs. Mas podrà governar més alliberat i, segurament, més còmode amb els sectors socialdemòcrates de Convergència, fins ara arraconats pels independents provinents de les patronals i les escoles de negocis.
L’any passat, alguns electors van demanar als Reis d’Orient una legislatura curta, el referèndum damunt la taula, una CiU guanyadora però més humil, ERC com a segona força, un lideratge sobiranista compartit entre Mas i Oriol Junqueras i, fins i tot, la presència de la CUP al Parlament. La carta als Reis s’ha fet realitat. Ara els toca pensar en la carta per al 2013, que no serà, precisament, un any per a massa alegries.
(Article publicat a Esguard, la primera revista per a iPad en català)
Els ‘palmeros’ del messianisme van embogir per terra, mar i Twitter, i vam tornar a l’època dels bons i mals catalanistes. Els que, volent la independència, no van votar CiU s’han hagut d’amagar sota les pedres, avergonyint-se del vot, negant a les converses de sobretaula i amb els amics que el missatge d’ERC, la CUP o SI els havia convençut més. Els guanyadors de les eleccions, dolguts i perplexes, havien convertit la seva decepció en un fracàs que traspassaven a la resta de comensals, als companys de gimnàs o feina.
Van passant els dies, i el gest d’ERC de retenir el preuat triomf de segona força parlamentària i cap de l’oposició, combinant-ho amb la responsabilitat anomenada estabilitat, dóna pas a un clima més afable. Artur Mas podrà formar el seu segon govern amb menys cotilles que el primer. Com que aquest ja no serà l’executiu ‘dels millors’, les pressions d’Unió i del PP per ser-hi i influir-hi haurien de ser menors, oi? ERC no ha entrat en el joc de les cadires, perquè s’ha centrat en la política per damunt de la gestió i ha deixat de banda l’habitual mercadeig de càrrecs. Mas podrà governar més alliberat i, segurament, més còmode amb els sectors socialdemòcrates de Convergència, fins ara arraconats pels independents provinents de les patronals i les escoles de negocis.
L’any passat, alguns electors van demanar als Reis d’Orient una legislatura curta, el referèndum damunt la taula, una CiU guanyadora però més humil, ERC com a segona força, un lideratge sobiranista compartit entre Mas i Oriol Junqueras i, fins i tot, la presència de la CUP al Parlament. La carta als Reis s’ha fet realitat. Ara els toca pensar en la carta per al 2013, que no serà, precisament, un any per a massa alegries.
(Article publicat a Esguard, la primera revista per a iPad en català)