Estimo el PSC...
...però el PSC no m'estima. Així es deuen sentir alguns electors que han votat alcaldes i alcaldesses socialistes o que van fer confiança a Pasqual Maragall per encarar el postpujolisme. Votants que han apostat per un catalanisme progressista al seu ajuntament o que van ser seduïts pel maragallisme i la promesa zapaterista d'una Espanya plurinacional. Són ciutadans que no poden votar CiU perquè el seu representant local és massa conservador o tèrbol i que algun cop han fet confiança a Esquerra o Iniciativa. La Catalunya comarcal té aquestes coses. Bona gent que mou el vot entre el PSC, ERC i ICV, potser algun cop han optat per CiU, en funció dels comicis i el perfil dels candidats. Aquest elector que no és socialista de pedra picada observa amb perplexitat com el PSC li està girant l'esquena perquè prefereix prioritzar l'electorat més fidel, i quan diem això pensem en un resident metropolità poc connectat amb el catalanisme.
El PSC, que va ser 'sexy' per als progres urbans i 'friendly' per als catalanistes de centre-esquerra de comarques, assisteix a un episodi trascendental. El mateix dia que Ernest Maragall estripa el carnet del partit i anuncia la creació d'un de nou, el candidat i primer secretari Pere Navarro abraça el discurs federalista i la idea d'una cocapitalitat espanyola Madrid-Barcelona, amb un Senat i uns òrgans estatals instal•lats a Catalunya que enllaça perfectament amb el maragallisme d'en Pasqual. Aquesta pantalla ja la vam passar, i del "respetaré el Estatuto" zapaterista hem saltat a un "españolizar a los catalanes" de Wert i les "algarabías" de Rajoy en la mesura que el PSOE s'ha estimbat i el PP va obtenir una rotunda majoria absoluta.
Ja som en campanya electoral, i tots sabem que CiU arrassarà. Ni retallades ni corrupció ni pactes postelectorals amb el PP. Artur Mas ha estat hàbil i ha sabut tapar tot això amb el tsunami sobiranista, garantint-se quatre anys de mandat parlamentàriament més còmode però políticament més dur. La incògnita dels comicis és qui serà segona força, com quedarà el mapa de l'esquerra nacional (ERC i ICV) i el paper dels socialistes. Fins que el PSC no estimi els que l'han arribat a estimar, l'alternativa socialista a CiU haurà d'esperar alguns anys.
Article publicat a la revista per a iPad Esguard [Twitter i Facebook]
El PSC, que va ser 'sexy' per als progres urbans i 'friendly' per als catalanistes de centre-esquerra de comarques, assisteix a un episodi trascendental. El mateix dia que Ernest Maragall estripa el carnet del partit i anuncia la creació d'un de nou, el candidat i primer secretari Pere Navarro abraça el discurs federalista i la idea d'una cocapitalitat espanyola Madrid-Barcelona, amb un Senat i uns òrgans estatals instal•lats a Catalunya que enllaça perfectament amb el maragallisme d'en Pasqual. Aquesta pantalla ja la vam passar, i del "respetaré el Estatuto" zapaterista hem saltat a un "españolizar a los catalanes" de Wert i les "algarabías" de Rajoy en la mesura que el PSOE s'ha estimbat i el PP va obtenir una rotunda majoria absoluta.
Ja som en campanya electoral, i tots sabem que CiU arrassarà. Ni retallades ni corrupció ni pactes postelectorals amb el PP. Artur Mas ha estat hàbil i ha sabut tapar tot això amb el tsunami sobiranista, garantint-se quatre anys de mandat parlamentàriament més còmode però políticament més dur. La incògnita dels comicis és qui serà segona força, com quedarà el mapa de l'esquerra nacional (ERC i ICV) i el paper dels socialistes. Fins que el PSC no estimi els que l'han arribat a estimar, l'alternativa socialista a CiU haurà d'esperar alguns anys.
Article publicat a la revista per a iPad Esguard [Twitter i Facebook]