Contribució silenciada dels socialistes
No està de moda defensar el PSC. De fet, està de moda malparlar-ne fins a l’extenuació. A Catalunya hi ha amplis sectors que comparteixen l’obssessió antisocialista tot i que el PSC no té ni el pes ni la influència d’anys enrere. El PSC ha reculat i ha perdut quotes de poder en el món local, a part del Govern de la Generalitat i la seva parcel•leta en el govern espanyol. No obstant, se’ls critica com si encara manessin o fossin responsables directes d’un munt de calamitats que patim els catalans. A dia d’avui, el PSC prou feina té a refer-se i decidir què vol ser quan sigui gran.
Una de les obssessions nacionals és la de situar el PSC com un partit espanyol i espanyolista. Se’l situa al mateix nivell del PP i C’s en l’eix nacional. Es fa broma amb les sigles, sobretot a Twitter, convertit-lo en PSc, PSCPSOE o directament PS. No se li respecten les sigles PSC, de Partit dels Socialistes de Catalunya. La mateixa conyeta es feia la passada legislatura amb ERC, però en aquest cas el partit va donar-hi peu simplificant les sigles històriques en ‘Esquerra’. A les xarxes socials, també se n’enfotien amb els republicans. ER sense ‘c’ o E a seques. La catalanitat ha estat motiu de retret des del catalanisme dominant, el de CiU, respecte els partits que més li han disputat aquest espai: ERC i PSC.
Els socialistes han virat, més lentament del desitjable per a bona part del seu electorat, en l’eix nacional. La Diada, amb la manifestació del milió i mig, ho ha accelerat. Àngel Ros i Manuel Bustos, alcaldes de Lleida i Sabadell, respectivament, acaben de dir que al PSC hi caben els independentistes. Segons les enquestes, una quarta part del seu votant es declara independentista. Pere Navarro i Xavier Sabaté, primer secretari i president del grup parlamentari socialista, respectivament, també acaben d’obrir-se a una consulta sobiranista, reconeixent el dret a l’autodeterminació. Són passes gens menors.
Al marge d’aquests moviments recents, hi ha un aspecte destacat dels alcaldes socialistes, que des del restabliment democràtic han mantingut ferm el compromís en els seus ajuntaments –metropolitans o rurals– amb la llengua i la cultura catalanes. Durant molts anys, sense necessitat de competir amb ningú en l’espai catalanista-sobiranista, els alcaldes del PSC s’han trencat la cara perquè viure en català fos normal en les seves poblacions, a les escoles i a l’administració local. El municipalisme ha contribuït de manera molt significativa a normalitzar la llengua pròpia, a fer-la oficial i digna, única en els mitjans de comunicació públics locals, i imprescindible per actuar en l’àmbit local. Més enllà d’una certa tendència pel folklorisme d’algunes comunitats de la resta de l’Estat (ara penso en la Feria de Abril), els regidors de Cultura socialistes han fet molta feina a les viles i ciutats que durant tres dècades han governat. Si avui estem on estem, en part també és per l’aportació silenciada d’aquests militants del PSC que s’han cregut allò de “Catalunya, un sol poble” i que som una nació.
(Article publicat a Intocable Digital)