De la tècnica a la gran política
El president Artur Mas és tècnicament impecable. Després de sentir-lo a Madrid, al cap de dos dies de la manifestació històrica de la Diada, pots tenir dues reaccions ben comprensibles. La primera és la de dir: "Quin goig de president, què bé s'explica i quanta raó té". El molt honorable ens fa quedar bé, als catalans. A diferència de José Montilla, Mas comunica. És un president gairebé perfecte, de manual. També té una qualitat, en part atribuïble a la pressió popular de la marxa independentista, i és dir el mateix a Madrid que a Barcelona. Jordi Pujol, Pasqual Maragall i, més recentment, José Montilla van fer molts esforços pedagògics per seduir Espanya i presentar-se amables i simpàtics. En canvi, Mas aposta per un to greu, combinat amb solidesa argumental i habilitat per trobar metàfores i dades que contribueixin a passar pàgina a la cansada pedagogia per situar-se en la racionalitat de la ruptura amb Espanya.
A Madrid, acompanyat d'un presentador que és incapaç de pronunciar el nom de Lluís Companys i que segurament deu desconèixer qui va ser el president màrtir, Mas em fa sentir bé. Genera confiança i una certa adhesió. Però a mesura que li vas donant voltes, que deixes que el discurs faci pòsit, va sorgint la segona de les reaccions possibles. Te n'adones que, tot i haver parlat clar, el president no mostra cap full de ruta, i que tanta perfecció comunicativa potser està al servei d'una ambigüitat calculadíssima. Pacte fiscal ha desaparegut de l'entorn, i ja no figura en cap núvol de paraules del president i el govern. Ara parlarem de sobirania fiscal, i així anem jugant amb el llenguatge sense aturador. No direm independència, tot i ser el clam de la Diada. I tampoc no gosarem citar les paraules referèndum i autodeterminació.
Si tot quedés en això, rai. El problema és quan t'assebentes que el mateix dia de la manifestació CiU donava suport al PP per invertir en l'exèrcit espanyol, sí, sí, ho heu llegit bé. O que el president aixeca la bandera de les "estructures d'estat" mentre no pares de rebre notícies del desmantellament constant per part del propi govern de les estructures públiques catalanes que n'haurien de formar part, d'aquest nou estat. La premsa internacional, The Guardian concretament, ho ha resumit així: "Catalans are ready for independence, but are their leaders?"
(Article publicat a Esguard, primera revista en català per a iPad)
A Madrid, acompanyat d'un presentador que és incapaç de pronunciar el nom de Lluís Companys i que segurament deu desconèixer qui va ser el president màrtir, Mas em fa sentir bé. Genera confiança i una certa adhesió. Però a mesura que li vas donant voltes, que deixes que el discurs faci pòsit, va sorgint la segona de les reaccions possibles. Te n'adones que, tot i haver parlat clar, el president no mostra cap full de ruta, i que tanta perfecció comunicativa potser està al servei d'una ambigüitat calculadíssima. Pacte fiscal ha desaparegut de l'entorn, i ja no figura en cap núvol de paraules del president i el govern. Ara parlarem de sobirania fiscal, i així anem jugant amb el llenguatge sense aturador. No direm independència, tot i ser el clam de la Diada. I tampoc no gosarem citar les paraules referèndum i autodeterminació.
Si tot quedés en això, rai. El problema és quan t'assebentes que el mateix dia de la manifestació CiU donava suport al PP per invertir en l'exèrcit espanyol, sí, sí, ho heu llegit bé. O que el president aixeca la bandera de les "estructures d'estat" mentre no pares de rebre notícies del desmantellament constant per part del propi govern de les estructures públiques catalanes que n'haurien de formar part, d'aquest nou estat. La premsa internacional, The Guardian concretament, ho ha resumit així: "Catalans are ready for independence, but are their leaders?"
(Article publicat a Esguard, primera revista en català per a iPad)