No governar és fer política

Avui es coneixerà la lletra menuda del pla del Govern de Mariano Rajoy per reordenar els municipis i, teòricament, estalviar diners reduint la despesa de les administracions locals. Sabem que els grans eixos són fusionar ajuntaments petits, mancomunar serveis públics i derivar més poder i competències a les diputacions provincials. També fixar per llei el sou d’alcaldes i regidors en funció del nombre d’habitants. El resum coincideix amb velles reclamacions i assignatures pendents, algunes d’elles del mateix municipalisme català. Durant anys he compartit converses amb alcaldes que demanaven regulació legal dels seus sous, que apostaven per fusionar ajuntaments (de localitats amb pocs habitants) i clarificar la titularitat de serveis d’àmbit supramunicipal. Doncs bé, aquí estem. Rajoy aprofita la crisi i l’ombra de la intervenció per prendre la iniciativa i prendre mesures. S’avança, parlant de Catalunya, al Govern d’Artur Mas, i als seus executius predecessors. Ni els últims governs de Jordi Pujol, ni els de Pasqual Maragall ni José Montilla, i ara tampoc el de Mas, que tanta reformes prometia, han estat capaços de prendre decisions de calat sobre la divisió territorial i administrativa del país, per no parlar del tabú que encara suposa la inexistent llei electoral catalana.

Aquest matí el biòleg i urbanista Frederic Ximeno m’enviava un tuit que ho resumeix molt i molt bé: “12 anys després de l’informe [Miquel] Roca, acaba decidint Rajoy… no governar també és fer política.” Efectivament, la Catalunya pujolista, la del tripartit d’esquerres i la neoconservadora de Mas ha estat incapaç de planificar quin mapa territorial volia per al futur i, dibuix en mà, com s’haurien de repartir competències i recursos les administracions públiques. No deixa de ser una ironia que l’informe de l’advocat i pare de la Constitució espanyola Miquel Roca, que va encarregar Josep Antoni Duran Lleida en el seu efímer mandat com a conseller de Governació, segueixi en un calaix de la conselleria de Via Laietana mentre Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría han estat àgils i valents per mullar-se. Un nou fracàs, per covardia i indecisió, del catalanisme polític.

Dit tot això, que quedi clar que posar el focus sobre els municipis des del Consell de Ministres és una mica demagògic. L’Administració local, malgrat l’atomització municipal, no representa més del 15% de la despesa pública. El dèficit, doncs, s’arreglaria retallant ministeris, ambaixades luxoses per tot el món i reduint estructures d’acord amb la descentralització dels últims anys. Però, ja se sap, a Rajoy això li costarà una mica més.

Apunt publicat en el bloc d'Opinió d'El Periódico de Catalunya