Segona volta catalana
La victòria del socialista François Hollande en la primera volta de les presidencials franceses ha provocat eufòria en l’esquerra catalana. Mélenchon, del Front d’Esquerres, demana el suport del seu electorat a l’aspirant socialista en la segona volta davant el president conservador Nicolas Sarkozy. Quan els socialistes catalans se n’alegren ho fan pel que representa de canvi europeu i de revés als dictats alemanys, no perquè sembli raonable imaginar-se un front d’esquerres, una suma d’ Hollande, Mélenchon i l’ecologista Joly, a la catalana. L’experiència del tripartit va acabar en cataclisme electoral, i això va conduir el nostre particular Sarkozy a una victòria inapel·lable. L’entorn més pròxim d’Artur Mas aplaudeix les polítiques i la mà ferma de Sarko, encara que el president incorpora al seu lideratge algunes dosis més pròpies del moderat Bayrou. Si Pere Navarro no és Hollande, Mas tampoc és Sarkozy, encara que les retallades i l’obsessió per l’austeritat el situïn en la línia del pensament únic, el del directori europeu. Un discurs hegemònic a l’espera del canvi a l’Elisi que podria trencar l’eix francoalemany.
El paral·lelisme amb França és que a partir d’avui, amb el debat pressupostari a Madrid i el cop de porta del ministre Montoro a les súpliques financeres i estatutàries del conseller Mas-Colell, entrem en una segona volta de la legislatura de Mas. Es tanca una etapa, la de salvar equilibris amb el Partit Popular per passar la pàgina del tripartit, i sembla obrir-se una mena de segona volta pensant descaradament en les eleccions. Mas ho va dir ahir, i ja van tres advertències. Si Rajoy intervé l’administració catalana i atempta contra l’autogovern, CiU es llançarà a la convocatòria electoral per blindar-se amb una majoria absoluta i la bandera del pacte fiscal. En aquesta segona volta, Mas canviaria de soci preferent i jugaria la carta de l’independentista Oriol Junqueras, una coartada ideal per evitar el desgast a mesura que s’acosta la cita amb les urnes.
Canviar de parella de ball, ERC pel PP, i desmelenar-se per controlar encara més el missatge. Ahir mateix, CiU va anunciar la liquidació de Mònica Terribas i va posar el nom d’ Eugeni Sallent sobre la taula per rellevar la directora més exitosa de la televisió pública. I el mateix dia, al Palau de la Generalitat s’anunciava que el Govern català posa la directa per prioritzar la política davant la gestió. Per a exemple, el cas de Twitter, on la Generalitat passa a ser @govern i es creen pàgines web com president.cat i govern.cat. Potser sí que estem davant un intent d’afrancesar, amb una injecció de presidencialisme, el sistema institucional i polític català.
(Article publicat a e-Periódico.)
El paral·lelisme amb França és que a partir d’avui, amb el debat pressupostari a Madrid i el cop de porta del ministre Montoro a les súpliques financeres i estatutàries del conseller Mas-Colell, entrem en una segona volta de la legislatura de Mas. Es tanca una etapa, la de salvar equilibris amb el Partit Popular per passar la pàgina del tripartit, i sembla obrir-se una mena de segona volta pensant descaradament en les eleccions. Mas ho va dir ahir, i ja van tres advertències. Si Rajoy intervé l’administració catalana i atempta contra l’autogovern, CiU es llançarà a la convocatòria electoral per blindar-se amb una majoria absoluta i la bandera del pacte fiscal. En aquesta segona volta, Mas canviaria de soci preferent i jugaria la carta de l’independentista Oriol Junqueras, una coartada ideal per evitar el desgast a mesura que s’acosta la cita amb les urnes.
Canviar de parella de ball, ERC pel PP, i desmelenar-se per controlar encara més el missatge. Ahir mateix, CiU va anunciar la liquidació de Mònica Terribas i va posar el nom d’ Eugeni Sallent sobre la taula per rellevar la directora més exitosa de la televisió pública. I el mateix dia, al Palau de la Generalitat s’anunciava que el Govern català posa la directa per prioritzar la política davant la gestió. Per a exemple, el cas de Twitter, on la Generalitat passa a ser @govern i es creen pàgines web com president.cat i govern.cat. Potser sí que estem davant un intent d’afrancesar, amb una injecció de presidencialisme, el sistema institucional i polític català.
(Article publicat a e-Periódico.)