Violència, terrorisme i política a BCN
Posar la ciutat de cap per avall i calar-hi foc és inadmissible. Els disturbis han servit per desviar l’atenció d’una vaga general que mediàticament s’ha convertit en un nou culebró al voltant de la violència urbana organitzada. El fenomen no és nou a la ciutat de Barcelona. Potser ho és l’augment de l’agressivitat i la seva capacitat per deixar en evidència la ineficàcia del cos dels Mossos d’Esquadra. Lluny de donar resposta –que ningú ho esperava– a la convocatòria de vaga, el Govern que encapçala Mariano Rajoy ha aprofitat els actes vandàlics que es van produir a la ciutat per anunciar mà dura legislativa equiparant els disturbis amb els de la kale borroka . Endurir el Codi Penal és la resposta fàcil de la dreta. Li va bé a curt termini, li permet impregnar-se d’una fina capa de populisme i fingir que està per la feina. Però no afronta l’arrel del problema.
L’esquerra catalana va tenir un discret balanç en la gestió de la conflictivitat al carrer, però anem camí d’empitjorar les coses. Més llenya amb més desigualtats socials és una combinació perillosa. Els governs de Madrid i Barcelona haurien de reflexionar sobre la seva part de responsabilitat en aquest assumpte. ¿Algú s’ha preguntat per què es cremen més contenidors a Barcelona que a Madrid? A Catalunya hi ha més malestar que a la resta de l’Estat. Aquí les retallades i les polítiques d’austeritat fa més d’un any que estan en marxa.
Catalunya és un laboratori de polítiques neoliberals, un banc de proves on l’Estat del benestar comença a estar seriosament amenaçat. La falta de contrapoders polítics i institucionals homogeneïtza el laboratori català, i al president, Artur Mas, el satisfà presentar-se a Brussel·les davant les autoritats comunitàries com el primer i principal retallador de prestacions i drets en una Espanya sota sospita. Catalunya alçava des de feia mesos la bandera de la retallada mentre Rajoy especulava amb els 100 dies de gràcia i mantenia la seva mirada fixada en les andaluses. Ja se sap, el català sempre paga els plats trencats.
¿Encara es pregunten per què Barcelona és la imatge de la vaga a la premsa internacional? ¿Realment els preocupa als governants locals el perjudici a la marca Barcelona? Anem a les xifres. Els 58.214 desnonaments han marcat un rècord espanyol el 2011. A Barcelona, Càritas ha frenat 100 desnonaments en mig any. L’atur juvenil puja a Espanya al 50% i la mitjana europea se situa en el 22%. Als funcionaris se’ls ha abaixat el sou en tres ocasions, mentre que els seus homòlegs espanyols han anat esquivant amb més fortuna les tisorades. ¿Seguim amb la llista o preferim la simplificació de la kale borroka?
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
L’esquerra catalana va tenir un discret balanç en la gestió de la conflictivitat al carrer, però anem camí d’empitjorar les coses. Més llenya amb més desigualtats socials és una combinació perillosa. Els governs de Madrid i Barcelona haurien de reflexionar sobre la seva part de responsabilitat en aquest assumpte. ¿Algú s’ha preguntat per què es cremen més contenidors a Barcelona que a Madrid? A Catalunya hi ha més malestar que a la resta de l’Estat. Aquí les retallades i les polítiques d’austeritat fa més d’un any que estan en marxa.
Catalunya és un laboratori de polítiques neoliberals, un banc de proves on l’Estat del benestar comença a estar seriosament amenaçat. La falta de contrapoders polítics i institucionals homogeneïtza el laboratori català, i al president, Artur Mas, el satisfà presentar-se a Brussel·les davant les autoritats comunitàries com el primer i principal retallador de prestacions i drets en una Espanya sota sospita. Catalunya alçava des de feia mesos la bandera de la retallada mentre Rajoy especulava amb els 100 dies de gràcia i mantenia la seva mirada fixada en les andaluses. Ja se sap, el català sempre paga els plats trencats.
¿Encara es pregunten per què Barcelona és la imatge de la vaga a la premsa internacional? ¿Realment els preocupa als governants locals el perjudici a la marca Barcelona? Anem a les xifres. Els 58.214 desnonaments han marcat un rècord espanyol el 2011. A Barcelona, Càritas ha frenat 100 desnonaments en mig any. L’atur juvenil puja a Espanya al 50% i la mitjana europea se situa en el 22%. Als funcionaris se’ls ha abaixat el sou en tres ocasions, mentre que els seus homòlegs espanyols han anat esquivant amb més fortuna les tisorades. ¿Seguim amb la llista o preferim la simplificació de la kale borroka?
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)