Una Convergència a la basca
El congrés de CDC d’aquest cap de setmana suposa, sens dubte, un punt d’inflexió per al partit i podria suposar-lo per al catalanisme polític. La família Pujol està en condicions de continuar fent-se un lloc en la història de Catalunya. Jordi Pujol ha virat del nacionalisme moderat cap al sobiranisme racional. Recordin la seva frase a Jordi Évole: «S’han radicalitzat les circumstàncies». El seu fill Oriol pretén convertir el «fracàs» autonomista (en expressió del Molt Honorable) en una oportunitat per prolongar el projecte de CDC més enllà del mandat presidencial d’Artur Mas.
El president assumeix com a propi el guió independentista del pinyo l, que acaba de prendre el poder a Reus, però haurà de combinar la construcció del seu relat amb una acció de govern en minoria en temps molt difícils. Mas pot ser l’últim president de la Catalunya autònoma o el primer d’un nou Estat independent de la Unió Europea. O cap de les dues coses. Per al pinyol, Mas seria el president de transició entre l’herència autonomista de Pujol Soley i el relleu de perfil independentista de Pujol Ferrusola –o de Francesc Homs, segons com s’acabi el pols–. Artur Mas queda com un parèntesi en aquesta història, i només depèn d’ell que el congrés de Reus sigui un caramel per a les bases convergents o una aposta sincera malgrat les adversitats i els equilibris d’una geometria variable tendent al pacte amb el PP.
Clarificació o més confusió, aquesta és la qüestió. Les declaracions posteriors al congrés no conviden a un excessiu optimisme, ens allunyen del caixa o faixa i apunten a un nou episodi de l’ambigüitat calculada. El text del conclave és contundent, com ho seria una aliança al Parlament de la nova CDC amb els diputats dels partits independentistes (ERC i SI). Sumaria una àmplia majoria absoluta. Però una cosa és tenir «actitud d’independència», com diu la ponència congressual, i una altra, molt diferent, el sacrifici independentista.
S’intueix una CDC a la basca, d’inspiració penabista. És a dir, un president lehendakari molt de l’ establishment, gent d’ordre, acompanyat d’un partit dirigit per un Arzalluz-Egibar, figura que avui és Pujol Ferrusola. La carta per seguir administrant les habituals, i molt acceptades, contradiccions de CDC serà la combinació del discurs institucional del Govern (Mas) amb l’alt voltatge dialèctic del partit (Pujol Ferrusola).
El temps dirà qui i per què passa a la història. Potser tot queda en una substitució del que anteriorment s’anomenaven «les coses d’en Felip» (per l’actual conseller d’Interior, Felip Puig) pel que seran, en el futur, les coses de l’Oriol.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
El president assumeix com a propi el guió independentista del pinyo l, que acaba de prendre el poder a Reus, però haurà de combinar la construcció del seu relat amb una acció de govern en minoria en temps molt difícils. Mas pot ser l’últim president de la Catalunya autònoma o el primer d’un nou Estat independent de la Unió Europea. O cap de les dues coses. Per al pinyol, Mas seria el president de transició entre l’herència autonomista de Pujol Soley i el relleu de perfil independentista de Pujol Ferrusola –o de Francesc Homs, segons com s’acabi el pols–. Artur Mas queda com un parèntesi en aquesta història, i només depèn d’ell que el congrés de Reus sigui un caramel per a les bases convergents o una aposta sincera malgrat les adversitats i els equilibris d’una geometria variable tendent al pacte amb el PP.
Clarificació o més confusió, aquesta és la qüestió. Les declaracions posteriors al congrés no conviden a un excessiu optimisme, ens allunyen del caixa o faixa i apunten a un nou episodi de l’ambigüitat calculada. El text del conclave és contundent, com ho seria una aliança al Parlament de la nova CDC amb els diputats dels partits independentistes (ERC i SI). Sumaria una àmplia majoria absoluta. Però una cosa és tenir «actitud d’independència», com diu la ponència congressual, i una altra, molt diferent, el sacrifici independentista.
S’intueix una CDC a la basca, d’inspiració penabista. És a dir, un president lehendakari molt de l’ establishment, gent d’ordre, acompanyat d’un partit dirigit per un Arzalluz-Egibar, figura que avui és Pujol Ferrusola. La carta per seguir administrant les habituals, i molt acceptades, contradiccions de CDC serà la combinació del discurs institucional del Govern (Mas) amb l’alt voltatge dialèctic del partit (Pujol Ferrusola).
El temps dirà qui i per què passa a la història. Potser tot queda en una substitució del que anteriorment s’anomenaven «les coses d’en Felip» (per l’actual conseller d’Interior, Felip Puig) pel que seran, en el futur, les coses de l’Oriol.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)