La balança del llenguatge
Una dona admetia ahir a Catalunya Ràdio el seu recel davant la independència perquè temia per la seva pensió i, no s’ho perdin, per la incògnita de saber en quina lliga competiria el Barça. La idea de la independència s’ha instal·lat a la ment de molts catalans; un altre tema és la seva articulació política i institucional. En l’ideari sobiranista, la qüestió econòmica ha tingut un paper determinant els últims anys. El greuge financer a Catalunya ha calat profundament, així com el rebuig a determinats excessos centralistes aguditzats per l’esperit de nou-ric d’una Espanya desacomplexada que en l’època d’Aznar donava lliçons a mig Europa. D’aquells vents, la tempesta d’ahir mateix, quan Brussel·les reprenia Espanya.
Entre una cosa i l’altra hi ha hagut un president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, que va ser el primer que va acceptar el debat del nou Estatut i va obrir el meló, el 2008, de les balances fiscals. Aquell any, el dèficit fiscal català va rondar els 14.800 milions d’euros, és a dir, el 8,7% del PIB. Poca broma. No hi ha cap territori a Europa que resisteixi tant de desequilibri entre el que aporta i el que rep de l’Estat. Des del debat estatutari, quan el tripartit va aixecar el llistó de l’autogovern i l’oposició de CiU es va decantar cap al sobirarisme, el dèficit fiscal ha donat pas a una expressió fins fa pocs anys pràcticament marginal: espoli fiscal.
El llenguatge no és mai innocent, i menys en política. L’expressió «espoli fiscal» situa Catalunya i Espanya en un pla d’igualtat, com si es tractés de dos ens equiparables. Un altre avanç per als sobiranistes, que han estat capaços d’aprofundir en la idea que els números canten a favor d’una hipotètica secessió. Hi ha estudis i llibres (Modest Guinjoan i Xavier Cuadras) que ho corroboren, fins i tot tenint en compte un suposat boicot per part d’Espanya a les empreses i productes catalans. Fixin-se que últimament es parla menys o gens de boicots; en canvi, l’indefinit pacte fiscal del president Artur Mas no aclareix incògnites, sinó que contribueix a l’argumentari de l’«Espanya ens roba».
(Article publicat ahir a El Periódico de Catalunya)
Entre una cosa i l’altra hi ha hagut un president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, que va ser el primer que va acceptar el debat del nou Estatut i va obrir el meló, el 2008, de les balances fiscals. Aquell any, el dèficit fiscal català va rondar els 14.800 milions d’euros, és a dir, el 8,7% del PIB. Poca broma. No hi ha cap territori a Europa que resisteixi tant de desequilibri entre el que aporta i el que rep de l’Estat. Des del debat estatutari, quan el tripartit va aixecar el llistó de l’autogovern i l’oposició de CiU es va decantar cap al sobirarisme, el dèficit fiscal ha donat pas a una expressió fins fa pocs anys pràcticament marginal: espoli fiscal.
El llenguatge no és mai innocent, i menys en política. L’expressió «espoli fiscal» situa Catalunya i Espanya en un pla d’igualtat, com si es tractés de dos ens equiparables. Un altre avanç per als sobiranistes, que han estat capaços d’aprofundir en la idea que els números canten a favor d’una hipotètica secessió. Hi ha estudis i llibres (Modest Guinjoan i Xavier Cuadras) que ho corroboren, fins i tot tenint en compte un suposat boicot per part d’Espanya a les empreses i productes catalans. Fixin-se que últimament es parla menys o gens de boicots; en canvi, l’indefinit pacte fiscal del president Artur Mas no aclareix incògnites, sinó que contribueix a l’argumentari de l’«Espanya ens roba».
(Article publicat ahir a El Periódico de Catalunya)