La pedagogia de la independència
A Catalunya, als expresidents se’ls estima. Jordi Pujol i Pasqual Maragall reben mostres d’afecte i simpatia per part d’aquells que en actiu els dedicaven les crítiques més àcides. És un fenomen curiós, el de la consideració institucional i el respecte quan els dirigents es jubilen. El cas de José Montilla és massa recent per equiparar-lo als de Pujol i Maragall, a qui se’ls reconeix talla intel·lectual, bagatge polític i carisma més enllà de la discrepància ideològica o el balanç dels seus governs. Pujol ha mantingut una activitat incansable malgrat haver deixat el Palau de la Generalitat després de 23 anys de mandat. Els tres volums de les seves memòries i una agenda carregada de conferències han servit al fundador de Convergència per anar modulant el seu canvi de discurs en un aspecte gens menor, el del sobiranisme i l’auge del sentiment independentista a Catalunya.
Aquest diumenge, a Salvados, Jordi Évole va mostrar el Pujol més sincer i, al mateix temps, contradictori. Que l’expresident admeti ara que votaria sí en un referèndum d’independència és la mostra del seu propi fracàs polític. Pujol va treballar a favor de l’encaix entre Espanya i Catalunya, en un esquema autonomista dinamitat pel vertiginós debat estatutari iniciat per Maragall i instigat pel seu soci Josep-Lluís Carod-Rovira durant el primer Govern d’Entesa. Té raó Pujol quan afirma que no s’ha radicalitzat ell sinó que s’han radicalitzat «les circumstàncies». La sentència del Tribunal Constitucional és el punt d’inflexió d’una relació que difícilment tornarà a ser el que va ser, i que les actuals penúries econòmiques de la Generalitat obliguen a redefinir a la basca, és a dir, començant per la cartera.
La confessió de Pujol, acompanyat de Fundador, un pastor de Jaén que fa molts anys que viu a Catalunya i que està convençut dels beneficis de la independència, dóna coherència a una de les fixacions pujolistes: la pedagogia. El president es va fer un tip de visitar Madrid per explicar la singularitat catalana. De poc ha servit, veient els brots catalanofòbics. Ara la pedagogia consisteix a argumentar l’atipament –sustentat amb demoscòpia diversa– i advertir del que sembla cada vegada més inevitable: el xoc de trens en la pugna de sobiranies.
El mateix Pujol que s’enorgulleix del pacte del Majestic relata el procés de divorci entre una Espanya uniformadora i una Catalunya que se sent maltractada. Ironia i bondat del gir, perquè la pedagogia és interna i externa. Els arguments que anys enrere eren exclusius de l’independentisme marginal són ara artilleria d’un Molt Honorable gens sospitós d’antisistema.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
Aquest diumenge, a Salvados, Jordi Évole va mostrar el Pujol més sincer i, al mateix temps, contradictori. Que l’expresident admeti ara que votaria sí en un referèndum d’independència és la mostra del seu propi fracàs polític. Pujol va treballar a favor de l’encaix entre Espanya i Catalunya, en un esquema autonomista dinamitat pel vertiginós debat estatutari iniciat per Maragall i instigat pel seu soci Josep-Lluís Carod-Rovira durant el primer Govern d’Entesa. Té raó Pujol quan afirma que no s’ha radicalitzat ell sinó que s’han radicalitzat «les circumstàncies». La sentència del Tribunal Constitucional és el punt d’inflexió d’una relació que difícilment tornarà a ser el que va ser, i que les actuals penúries econòmiques de la Generalitat obliguen a redefinir a la basca, és a dir, començant per la cartera.
La confessió de Pujol, acompanyat de Fundador, un pastor de Jaén que fa molts anys que viu a Catalunya i que està convençut dels beneficis de la independència, dóna coherència a una de les fixacions pujolistes: la pedagogia. El president es va fer un tip de visitar Madrid per explicar la singularitat catalana. De poc ha servit, veient els brots catalanofòbics. Ara la pedagogia consisteix a argumentar l’atipament –sustentat amb demoscòpia diversa– i advertir del que sembla cada vegada més inevitable: el xoc de trens en la pugna de sobiranies.
El mateix Pujol que s’enorgulleix del pacte del Majestic relata el procés de divorci entre una Espanya uniformadora i una Catalunya que se sent maltractada. Ironia i bondat del gir, perquè la pedagogia és interna i externa. Els arguments que anys enrere eren exclusius de l’independentisme marginal són ara artilleria d’un Molt Honorable gens sospitós d’antisistema.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)