La centralitat del cabreig social
Manifestació contra la reforma laboral en 50 ciutats i brutalitat policial amb els estudiants a València. Dues imatges del malestar i la duresa dels temps que ens han tocat viure. El Partit Popular especula amb un fracàs de vaga general en cas que els sindicats se sentissin forts per convocar-la. Hi ha por, i ja se sap que la por és capaç de paralitzar qualsevol. Mariano Rajoy i la patronal prefereixen veure confiança allà on altres detecten por i resignació. Els governs conservadors de Madrid i Barcelona es veuen legitimats per usar les mateixes estisores de les retallades per reduir drets i prestacions. Uns amb més complexos i altres a la brava, però les estisores no paren.
Torna el carrer en blanc i negre de la pancarta i els cops de porra mentre a Sevilla el Partit Popular reemplaça el PSOE amb un congrés molt diferent del de la pugna entre Rubalcaba i Chacón. Per al PP, la capital de Bulgària és Sevilla, que té un color i un significat encara més especial en cas que hi hagi un tomb històric en les eleccions andaluses. Quan a la dreta les coses li van bé, els congressos són votacions búlgares i metafòriques passejades militars, com les que recordava Arias Cañete, el mateix ministre que fa reviure la inquietud del Govern per substituir el transvasament de l’Ebre pel del Roine, una obsessió molt de Convergència i Unió. Tot torna.
Els socialistes catalans acaben de suspendre relacions amb el Govern que encapçala Artur Mas, després d’esfullar la margarida del pacte sí-pacte no. Guanya la tesi de trencar temporalment, tot al contrari del que havia defensat fins ara Antonio Balmón. La centralitat és monopoli de CiU i el PP, però existeix una altra centralitat quan s’està a l’oposició, i aquesta consisteix a canalitzar políticament el cabreig social. Deien diumenge que les coses han canviat tant que fins i tot els dirigents socialistes participen en les marxes.
El PSC ha quedat fora de joc al Parlament. Tant que podria quedar-se sense cadira al nou òrgan polític dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Opta per marcar distàncies, esborrar la foto del començament de la legislatura de Joaquim Nadal amb Mas i llançar-se al carrer a recuperar nervi. Les americanes de pana també tornen, a falta de cotxe oficial. L’únic que no hi ha manera de superar és l’incòmode discurs maragallista. Ahir, Ernest Maragall va posar novament el dit a la llaga. Hi ha molta gent que no se sent representada pel nou PSC, de la mateixa manera que n’hi ha que no sintonitzen amb la nova ERC o amb la ICV de sempre. L’esquema partidista no funciona en les coordenades que regeixen la mala llet del carrer. Partits d’esquerra i sindicats no se salven de la crema.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
Torna el carrer en blanc i negre de la pancarta i els cops de porra mentre a Sevilla el Partit Popular reemplaça el PSOE amb un congrés molt diferent del de la pugna entre Rubalcaba i Chacón. Per al PP, la capital de Bulgària és Sevilla, que té un color i un significat encara més especial en cas que hi hagi un tomb històric en les eleccions andaluses. Quan a la dreta les coses li van bé, els congressos són votacions búlgares i metafòriques passejades militars, com les que recordava Arias Cañete, el mateix ministre que fa reviure la inquietud del Govern per substituir el transvasament de l’Ebre pel del Roine, una obsessió molt de Convergència i Unió. Tot torna.
Els socialistes catalans acaben de suspendre relacions amb el Govern que encapçala Artur Mas, després d’esfullar la margarida del pacte sí-pacte no. Guanya la tesi de trencar temporalment, tot al contrari del que havia defensat fins ara Antonio Balmón. La centralitat és monopoli de CiU i el PP, però existeix una altra centralitat quan s’està a l’oposició, i aquesta consisteix a canalitzar políticament el cabreig social. Deien diumenge que les coses han canviat tant que fins i tot els dirigents socialistes participen en les marxes.
El PSC ha quedat fora de joc al Parlament. Tant que podria quedar-se sense cadira al nou òrgan polític dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Opta per marcar distàncies, esborrar la foto del començament de la legislatura de Joaquim Nadal amb Mas i llançar-se al carrer a recuperar nervi. Les americanes de pana també tornen, a falta de cotxe oficial. L’únic que no hi ha manera de superar és l’incòmode discurs maragallista. Ahir, Ernest Maragall va posar novament el dit a la llaga. Hi ha molta gent que no se sent representada pel nou PSC, de la mateixa manera que n’hi ha que no sintonitzen amb la nova ERC o amb la ICV de sempre. L’esquema partidista no funciona en les coordenades que regeixen la mala llet del carrer. Partits d’esquerra i sindicats no se salven de la crema.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)