Teatre polític del bo
Ja ho va dir José Mourinho: a Barcelona es fa teatre del bo. Però, últimament, l’afirmació no fa justícia amb l’escassa finezza demostrada a la gala dels premis Gaudí, sinó amb la sobreactuació política. El pacte entre CiU i el PPC és públic i notori. Ho sap tothom i és profecia . També les ganes de sortir a la foto de la líder catalana del partit que encapçala Mariano Rajoy, Alicia Sánchez-Camacho. Ahir mateix no va dubtar a enganxar-se a la ministra de Foment, Ana Pastor, en la seva visita a Barcelona. La ministra, la delegada del Govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, i Sánchez-Camacho van formar un trident mediàtic que barreja institució i partit sense cap mena de mania.
Els cops de colze per participar en actes institucionals acaben de començar i seran un no parar cada vegada que un ministre del Partit Popular aterri a Catalunya. Definitivament, a Josep Antoni Duran Lleida li ha sortit una seriosa competidora en el pont aeri que guanya protagonisme amb l’escenificació per segellar el pacte dels pressupostos de la Generalitat del 2012. La cuina d’un pacte de pressupostos catalans a la baixa no havia donat mai tant de si davant les càmeres.
No es pensin que la sobreactuació solament genera incomoditat a les files de CiU, especialment en els sectors anomenats sobiranistes, que tenen la vista posada en el pròxim congrés del seu partit. Ballar tan enganxats també fa posar els cabells de punta als més durs del PPC. L’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras, que acaba de publicar un llibre i s’ha prodigat per mitjans de comunicació que ell mateix considera sobrers per públics i innecessaris per nacionalistes, considera un error garrafal l’estratègia seguida per Sánchez-Camacho. Per Vidal-Quadras, que presumeix d’haver obtingut per al PPC els millors resultats en vots en uns comicis al Parlament, pactar amb Artur Mas és sinònim de conversió diabòlica al nacionalisme català. La confrontació és l’únic llenguatge que entenen a El gato al agua.
La reforma laboral és lletra i música idònia per ballar i arrambar. La parella que formen el president Mas i Camacho, que precisament apareixen ballant al Polònia de TV-3, saben que el seu pacte frustra al PSC i a ERC qualsevol intent de disputar la centralitat política. El teatre sembla millor quan el públic surt satisfet de la sala, i avui pocs neguen l’aplaudiment a CiU i el PP. No solament això, sinó que una vegada que els actors s’atreveixen en la gala dels premis Gaudí a criticar el Govern i els polítics corruptes, fan un pa com unes hòsties i el conseller Mascarell es permet reprovar-los. Curiosament, en aquests saraus d’artistes i nacionalistes, Camacho no hi apareix. No és Vidal-Quadras, però sap on s’ha d’estar.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
Els cops de colze per participar en actes institucionals acaben de començar i seran un no parar cada vegada que un ministre del Partit Popular aterri a Catalunya. Definitivament, a Josep Antoni Duran Lleida li ha sortit una seriosa competidora en el pont aeri que guanya protagonisme amb l’escenificació per segellar el pacte dels pressupostos de la Generalitat del 2012. La cuina d’un pacte de pressupostos catalans a la baixa no havia donat mai tant de si davant les càmeres.
No es pensin que la sobreactuació solament genera incomoditat a les files de CiU, especialment en els sectors anomenats sobiranistes, que tenen la vista posada en el pròxim congrés del seu partit. Ballar tan enganxats també fa posar els cabells de punta als més durs del PPC. L’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras, que acaba de publicar un llibre i s’ha prodigat per mitjans de comunicació que ell mateix considera sobrers per públics i innecessaris per nacionalistes, considera un error garrafal l’estratègia seguida per Sánchez-Camacho. Per Vidal-Quadras, que presumeix d’haver obtingut per al PPC els millors resultats en vots en uns comicis al Parlament, pactar amb Artur Mas és sinònim de conversió diabòlica al nacionalisme català. La confrontació és l’únic llenguatge que entenen a El gato al agua.
La reforma laboral és lletra i música idònia per ballar i arrambar. La parella que formen el president Mas i Camacho, que precisament apareixen ballant al Polònia de TV-3, saben que el seu pacte frustra al PSC i a ERC qualsevol intent de disputar la centralitat política. El teatre sembla millor quan el públic surt satisfet de la sala, i avui pocs neguen l’aplaudiment a CiU i el PP. No solament això, sinó que una vegada que els actors s’atreveixen en la gala dels premis Gaudí a criticar el Govern i els polítics corruptes, fan un pa com unes hòsties i el conseller Mascarell es permet reprovar-los. Curiosament, en aquests saraus d’artistes i nacionalistes, Camacho no hi apareix. No és Vidal-Quadras, però sap on s’ha d’estar.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)