El calvari del PSC com a oportunitat
El PSOE va preferir Joaquín Almunia abans que Josep Borrell com a candidat per enfrontar-se al José María Aznar que va obtenir majoria absoluta. A Borrell el van apartar de la carrera electoral amb males arts des de dins del partit. Les mateixes que fa uns mesos van servir per desbancar Carme Chacón en el seu intent de participar en unes primàries. Aquest cap de setmana, Alfredo Pérez Rubalcaba, recolzat per la vella guàrdia felipista i guerrista, ha tornat a sotmetre Chacón. Però no només això. Després de guanyar per la mínima, el nou secretari general ha dissenyat una executiva a la seva mida, gens generosa amb els que van recolzar l’exministra i poc sensible al pes electoral dels socialistes catalans. Diuen que la tercera és la bona, però costa de creure que Chacón tingui ganes de fer un nou pols per disputar amb Rubalcaba unes primàries obertes per elegir l’aspirant contra el Rajoy president.
Si el màxim que pot aconseguir el PSC és un vicepresident –Narcís Serra amb Felipe González –, i si no hi ha manera d’aconseguir que guanyin els federalistes com el gallec Francisco Caamaño, ¿em volen dir a què pot aspirar el socialisme català estant en la més dura oposició a Catalunya? L’intent de catalanitzar el PSOE ha quedat com una broma: la mateixa quota d’abans a l’executiva i el comitè federal, i un regust molt agre. Rubalcaba és secretari general havent aixecat la bandera del discurs únic a tot Espanya. Qualsevol intent de fer del PSOE un autèntic projecte federal, després de l’intent frustrat de Sevilla, sembla una pèrdua d’energia. Ho expressava ahir l’alcalde de Cornellà de Llobregat, Antonio Balmón, un dels puntals del nou PSC de Pere Navarro, que no se sent representat en aquest PSOE de Rubalcaba. I això que a Balmón se’l titlla de poc catalanista.
La paradoxa és que la derrota de Chacón és dolenta per al PSC a curt termini, però pot ser una gran oportunitat a mitjà termini. Si l’exministra hagués guanyat el congrés, les possibilitats de marcar perfil propi a Madrid per part dels socialistes catalans serien nul·les. En canvi, si el PSOE es llança a l’uniformisme amb perfum jacobí ningú li podrà criticar al PSC que se’n diferenciï al Congrés votant qüestions catalanes. La veu pròpia, sense grup parlamentari, és més necessària que mai, fora que els socialistes catalans vulguin quedar relegats a la marginalitat. Els anomenats catalanistes del PSC no faran el pas endavant, com a màxim s’uniran en aquelarres de sobretaula amb els esquerrans d’ERC insatisfets amb la mà estesa a CiU. Potser és el moment dels que no tenen l’etiqueta de catalanistes i que comencen a estar tips del centralisme dels uns i dels altres.
Catalunya no té una oposició d’esquerres més enllà d’ICV. Catalunya no té veu a Madrid més enllà de Josep Antoni Duran Lleida i Alicia Sánchez-Camacho. ¿A què esperarà el PSC per disputar el terreny als ecosocialistes al Parlament i als nacionalistes al Congrés? O ara o mai.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
Si el màxim que pot aconseguir el PSC és un vicepresident –Narcís Serra amb Felipe González –, i si no hi ha manera d’aconseguir que guanyin els federalistes com el gallec Francisco Caamaño, ¿em volen dir a què pot aspirar el socialisme català estant en la més dura oposició a Catalunya? L’intent de catalanitzar el PSOE ha quedat com una broma: la mateixa quota d’abans a l’executiva i el comitè federal, i un regust molt agre. Rubalcaba és secretari general havent aixecat la bandera del discurs únic a tot Espanya. Qualsevol intent de fer del PSOE un autèntic projecte federal, després de l’intent frustrat de Sevilla, sembla una pèrdua d’energia. Ho expressava ahir l’alcalde de Cornellà de Llobregat, Antonio Balmón, un dels puntals del nou PSC de Pere Navarro, que no se sent representat en aquest PSOE de Rubalcaba. I això que a Balmón se’l titlla de poc catalanista.
La paradoxa és que la derrota de Chacón és dolenta per al PSC a curt termini, però pot ser una gran oportunitat a mitjà termini. Si l’exministra hagués guanyat el congrés, les possibilitats de marcar perfil propi a Madrid per part dels socialistes catalans serien nul·les. En canvi, si el PSOE es llança a l’uniformisme amb perfum jacobí ningú li podrà criticar al PSC que se’n diferenciï al Congrés votant qüestions catalanes. La veu pròpia, sense grup parlamentari, és més necessària que mai, fora que els socialistes catalans vulguin quedar relegats a la marginalitat. Els anomenats catalanistes del PSC no faran el pas endavant, com a màxim s’uniran en aquelarres de sobretaula amb els esquerrans d’ERC insatisfets amb la mà estesa a CiU. Potser és el moment dels que no tenen l’etiqueta de catalanistes i que comencen a estar tips del centralisme dels uns i dels altres.
Catalunya no té una oposició d’esquerres més enllà d’ICV. Catalunya no té veu a Madrid més enllà de Josep Antoni Duran Lleida i Alicia Sánchez-Camacho. ¿A què esperarà el PSC per disputar el terreny als ecosocialistes al Parlament i als nacionalistes al Congrés? O ara o mai.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)