El passat franquista, ni tocar-lo
El magistrat Baltasar Garzón afronta el segon dels tres judicis que el poden apartar de la carrera judicial. És, sens dubte, el que tindrà més ressò internacional perquè lluny de jutjar Garzón es dictarà veredicte sobre la maduresa democràtica d’Espanya. ¿Pot ser condemnat el jutge que va ordenar la detenció d’Augusto Pinochet per voler investigar els crims del franquisme? La paradoxa és evident. Allò que és vàlid per a altres règims totalitaris no funciona amb la dictadura franquista.
Juristes i organitzacions internacionals recolzen Garzón perquè no s’entén que un jutge pugui posar contra les cordes un dictador xilè o els militars argentins però, en canvi, cedeixi davant el tabú de la dictadura de Franco. Ni la transició espanyola va ser tan exemplar com diuen ni la justícia actua amb prou independència respecte al poder polític i l’herència franquista. Acabem d’assistir, després de la mort de Manuel Fraga, a un panegíric col·lectiu d’un personatge que va ser més un home de la dictadura que no pas de la democràcia. La nebulosa interessada que tenyeix alguns mitjans de comunicació conviu amb un poder judicial molt conservador, amb estructures procedents del règim anterior i una casta judicial poc oxigenada.
A ningú se li escapa que rere els judicis a Garzón s’hi amaga una ofensiva politicojudicial. El viacrucis consta de tres parts: Gürtel, Franco i, la tercera, el cobrament de conferències a l’estranger a través del Banco Santander. Més enllà del resultat, el missatge és que aquí no hi ha lloc per als jutges estrella. Garzón va interpretar el paper a la perfecció, amb un pas efímer per la política. L’esquerra se solidaritza amb ell davant d’una dreta que dissimula la seva satisfacció. A Catalunya, els sectors catalanistes observen el procés sense deslligar-lo del record de l’operació olímpica de 1992 contra militants independentistes i de les tortures que aquests van patir en la seva detenció. Una garzonada, que va ser condemnada per la justícia internacional.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
Juristes i organitzacions internacionals recolzen Garzón perquè no s’entén que un jutge pugui posar contra les cordes un dictador xilè o els militars argentins però, en canvi, cedeixi davant el tabú de la dictadura de Franco. Ni la transició espanyola va ser tan exemplar com diuen ni la justícia actua amb prou independència respecte al poder polític i l’herència franquista. Acabem d’assistir, després de la mort de Manuel Fraga, a un panegíric col·lectiu d’un personatge que va ser més un home de la dictadura que no pas de la democràcia. La nebulosa interessada que tenyeix alguns mitjans de comunicació conviu amb un poder judicial molt conservador, amb estructures procedents del règim anterior i una casta judicial poc oxigenada.
A ningú se li escapa que rere els judicis a Garzón s’hi amaga una ofensiva politicojudicial. El viacrucis consta de tres parts: Gürtel, Franco i, la tercera, el cobrament de conferències a l’estranger a través del Banco Santander. Més enllà del resultat, el missatge és que aquí no hi ha lloc per als jutges estrella. Garzón va interpretar el paper a la perfecció, amb un pas efímer per la política. L’esquerra se solidaritza amb ell davant d’una dreta que dissimula la seva satisfacció. A Catalunya, els sectors catalanistes observen el procés sense deslligar-lo del record de l’operació olímpica de 1992 contra militants independentistes i de les tortures que aquests van patir en la seva detenció. Una garzonada, que va ser condemnada per la justícia internacional.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)