Centralitat catalanista o pèrdua d'energia
Els adversaris polítics del PSC es fregaven les mans en vigílies del seu congrés. Els socialistes catalans van superar el conclave raonablement bé, tenint en compte els seus últims resultats electorals. Votació secreta i separada de primer secretari i executiva, més d’un aspirant i, al final, suport important al líder, que integra en la direcció les diferents famílies. Els que no es van integrar o es van voler reservar disposen, a més, de l’opció d’unes primàries a la francesa per optar a la pugna electoral amb Artur Mas.
D’entrada, Pere Navarro surt reforçat i guanya temps per establir les bases de la refundació o, dit en termes de màrqueting, la construcció del «nou PSC». Els seus primers gestos són interessants: complicitat amb la resta de l’esquerra, desenterrar l’acord per a la investidura de Mas firmat amb CiU, visita de caire institucional al president i proposta de governabilitat per desplaçar el PP. Però el més rellevant que ha fet Navarro és parar-li els peus al candidat a liderar el PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba, que pretén emular el nacionalista espanyol José Bono imposant un discurs únic. En línia amb el seu congrés, el més raonable és que el PSC recolzi Carme Chacón com a aspirant davant un Rubalcaba que, víctima de l’uniformisme que es respira, ha oblidat conceptes com el de la sensibilitat territorial.
Allunyat del poder i durament castigat a les urnes, arriba l’hora que el PSC es proposi fixar el frame que la seva principal prioritat és Catalunya. Per a això, inevitablement, haurà de plantar cara als jacobins del PSOE i deixar de supeditar la seva estratègia als vaivens d’aquest partit. El millor servei del PSC als votants socialistes que viuen a Catalunya, aquells que basculen entre el PSC, el PP i Ciutadans (eix espanyolista), però també els que dubten entre el PSC, ERC i ICV (eix catalanista), és defensar desacomplexadament els interessos dels catalans. Discrepància de vot amb el PSOE al Congrés com una opció possible (sense caure en paranys) i apuntar-se a la bandera d’un millor finançament (diguin-ne pacte fiscal federal si volen) són punts clau per al frame del nou PSC.
Si s’obstina a canviar el PSOE o federalitzar allò que és difícilment federalitzable –penso en Bono o Alfonso Guerra–, el PSC perdrà energies i l’oportunitat de recuperar la centralitat que va ocupar en l’època de Pasqual Maragall. ¿Per què els socialistes poden ser basquistes i defensar el concert econòmic a Euskadi, però, en canvi, el PSC és acusat sistemàticament des de Madrid de nacionalista català? El PSC ha de prioritzar: primer, els catalans. O deixarà que altres ocupin un espai preciós d’esquerra no subordinada als interessos últimament més centralistes de Madrid.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
D’entrada, Pere Navarro surt reforçat i guanya temps per establir les bases de la refundació o, dit en termes de màrqueting, la construcció del «nou PSC». Els seus primers gestos són interessants: complicitat amb la resta de l’esquerra, desenterrar l’acord per a la investidura de Mas firmat amb CiU, visita de caire institucional al president i proposta de governabilitat per desplaçar el PP. Però el més rellevant que ha fet Navarro és parar-li els peus al candidat a liderar el PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba, que pretén emular el nacionalista espanyol José Bono imposant un discurs únic. En línia amb el seu congrés, el més raonable és que el PSC recolzi Carme Chacón com a aspirant davant un Rubalcaba que, víctima de l’uniformisme que es respira, ha oblidat conceptes com el de la sensibilitat territorial.
Allunyat del poder i durament castigat a les urnes, arriba l’hora que el PSC es proposi fixar el frame que la seva principal prioritat és Catalunya. Per a això, inevitablement, haurà de plantar cara als jacobins del PSOE i deixar de supeditar la seva estratègia als vaivens d’aquest partit. El millor servei del PSC als votants socialistes que viuen a Catalunya, aquells que basculen entre el PSC, el PP i Ciutadans (eix espanyolista), però també els que dubten entre el PSC, ERC i ICV (eix catalanista), és defensar desacomplexadament els interessos dels catalans. Discrepància de vot amb el PSOE al Congrés com una opció possible (sense caure en paranys) i apuntar-se a la bandera d’un millor finançament (diguin-ne pacte fiscal federal si volen) són punts clau per al frame del nou PSC.
Si s’obstina a canviar el PSOE o federalitzar allò que és difícilment federalitzable –penso en Bono o Alfonso Guerra–, el PSC perdrà energies i l’oportunitat de recuperar la centralitat que va ocupar en l’època de Pasqual Maragall. ¿Per què els socialistes poden ser basquistes i defensar el concert econòmic a Euskadi, però, en canvi, el PSC és acusat sistemàticament des de Madrid de nacionalista català? El PSC ha de prioritzar: primer, els catalans. O deixarà que altres ocupin un espai preciós d’esquerra no subordinada als interessos últimament més centralistes de Madrid.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)