S’ha acabat el dol, ¿i ara què?
José Montilla va fer ahir una autocrítica molt severa en el seu balanç de gestió. Tan sols va preservar el Govern tripartit –a qui l’Executiu de CiU encara culpa de tots els mals del planeta– d’una flagel·lació sense precedents en el socialisme català. El seu discurs va ser l’últim servei prestat al partit, i amb ell, es consumava el funeral d’un cadàver que ja feia un any que esperava comiat. El final de cicle al PSC, l’etapa de Montilla i els set anys de Govern de Catalunya era un tràmit pendent, oficiat ahir amb un obituari gens amable amb el difunt. Els delegats necessitaven descarregar malestar, i ho van poder fer en votació secreta. Castigar o aprovar l’informe de Montilla ja era secundari després del mea culpa del líder i l’executiva sortint.
Va ser un funeral que, per a alguns, arriba un any tard, però que només aquesta nit i demà sabrem si el PSC ha sabut aprofitar per avançar en una catarsi necessària. Catalunya té avui un Govern en dificultats que no paga la nòmina sencera dels seus treballadors. Tot govern necessita oposició, i el principal partit de l’oposició també està en dificultats. Avui, el PSC comença a perfilar la seva alternativa i, per primera vegada, ho farà votant (també de manera secreta) entre més d’un candidat. Pere Navarro o Àngel Ros, dues cares de la mateixa moneda del municipalisme socialista.
Les últimes setmanes, els socialistes han aprofitat mediàticament l’oferta de candidats (fins a quatre) per convertir en fortalesa de debat plural allò que a altres partits se’ls atribueix com a divisió interna. El repte del «nou PSC» és reinventar-se com a opció d’esquerres i buscar el seu encaix en l’eix Catalunya-Espanya, sempre incòmode per als socialistes, i encara més ara que el sobiranisme desplaça el catalanisme. Deien ahir al Palau de Congressos que el catalanisme d’esquerres és el projecte del PSC.
Ho era, però el partit es va bunqueritzar i va perdre connexió amb el país. La incògnita és si aquest congrés servirà per obrir-se. Mentre els delegats seguien ahir un guió previsible, l’exconseller Ernest Maragall debatia amb desimboltura a Twitter. ¿Veurem avui i demà els diàlegs descarats de Twitter dins del congrés? Un termòmetre de la catarsi.
(Article publicat ahir a El Periódico de Catalunya)
Va ser un funeral que, per a alguns, arriba un any tard, però que només aquesta nit i demà sabrem si el PSC ha sabut aprofitar per avançar en una catarsi necessària. Catalunya té avui un Govern en dificultats que no paga la nòmina sencera dels seus treballadors. Tot govern necessita oposició, i el principal partit de l’oposició també està en dificultats. Avui, el PSC comença a perfilar la seva alternativa i, per primera vegada, ho farà votant (també de manera secreta) entre més d’un candidat. Pere Navarro o Àngel Ros, dues cares de la mateixa moneda del municipalisme socialista.
Les últimes setmanes, els socialistes han aprofitat mediàticament l’oferta de candidats (fins a quatre) per convertir en fortalesa de debat plural allò que a altres partits se’ls atribueix com a divisió interna. El repte del «nou PSC» és reinventar-se com a opció d’esquerres i buscar el seu encaix en l’eix Catalunya-Espanya, sempre incòmode per als socialistes, i encara més ara que el sobiranisme desplaça el catalanisme. Deien ahir al Palau de Congressos que el catalanisme d’esquerres és el projecte del PSC.
Ho era, però el partit es va bunqueritzar i va perdre connexió amb el país. La incògnita és si aquest congrés servirà per obrir-se. Mentre els delegats seguien ahir un guió previsible, l’exconseller Ernest Maragall debatia amb desimboltura a Twitter. ¿Veurem avui i demà els diàlegs descarats de Twitter dins del congrés? Un termòmetre de la catarsi.
(Article publicat ahir a El Periódico de Catalunya)