Constitució i sobiranistes deslocalitzades
No vaig votar la Constitució. Era un nen. Durant molt de temps la Constitució ha estat utilitzada com a armadura immobilista per frenar propostes reformistes o legítimes aspiracions de les nacions que conviuen a l’Estat espanyol. Fruit d’una transició venuda com a modèlica fora d’Espanya, la Constitució va ser garantia de llibertat els primers anys de la democràcia. Veníem de la dictadura i de l’intent colpista del 23-F. La crisi econòmica i l’amenaça d’una intervenció del Regne d’Espanya va forçar Zapatero, d’acord amb Rajoy, a una reforma constitucional exprés. Aquest any, doncs, tampoc n’hem pogut votar la reforma. Està vist que aquesta Constitució no va amb alguns de nosaltres. Tenir menys de 50 anys, ser català (en la triple variant de catalanista, sobiranista o independentista) i defensar la integritat d’una reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, recorreguda pel PP i retallada sense manies pel Tribunal Constitucional ens allunya de qualsevol festivitat d’una Constitució que es resisteix a ser ratificada pels ciutadans i que només poden tocar els dos grans partits espanyols a corre-cuita si ho demanen els mercats.
El president Artur Mas no assistirà a la celebració de la Carta Magna, al·legant que l’esperit constitucional està trencat amb/a Catalunya. El torpede del Constitucional més polititzat de la història a l’Estatut més combatut per la catalanofòbia del PP –¿recorden quan els populars recollien firmes per tot Espanya «contra els catalans»?– i la reforma constitucional excloent-ne CiU, ERC i ICV donen motius sobrats a Mas per absentar-se avui a Madrid. Per acabar-ho d’arrodonir, la Constitució representa una sobirania en declivi, en l’època de la deslocalització del poder tradicional dels estats. Mirin el paperot del futur president espanyol, que des de les eleccions només ha comparegut per deixar-se fotografiar advertint de la tempesta que s’acosta.
Els fils del poder es mouen sota un cel de fosques nuvolades, en una transició inèdita, tutelada per Merkozy i els famosos mercats. El projecte espanyol no és tal, sinó un cúmul de deures que ha de fer Rajoy al dictat d’una Europa que deslocalitza sobiranies mentre trasllada les capitals de Brussel·les i Estrasburg a Berlín i París. En aquest context, la transició nacional anunciada per Mas ens acaba de confondre. No perquè la seva aposta (com la del concert econòmic) no sigui atractiva. És confusa per la contradicció que representa edificar-la pactant amb el mateix PP que va recórrer l’Estatut i nega sistemàticament la sobirania que va exercir, quan governaven les esquerres, el Parlament de Catalunya.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
El president Artur Mas no assistirà a la celebració de la Carta Magna, al·legant que l’esperit constitucional està trencat amb/a Catalunya. El torpede del Constitucional més polititzat de la història a l’Estatut més combatut per la catalanofòbia del PP –¿recorden quan els populars recollien firmes per tot Espanya «contra els catalans»?– i la reforma constitucional excloent-ne CiU, ERC i ICV donen motius sobrats a Mas per absentar-se avui a Madrid. Per acabar-ho d’arrodonir, la Constitució representa una sobirania en declivi, en l’època de la deslocalització del poder tradicional dels estats. Mirin el paperot del futur president espanyol, que des de les eleccions només ha comparegut per deixar-se fotografiar advertint de la tempesta que s’acosta.
Els fils del poder es mouen sota un cel de fosques nuvolades, en una transició inèdita, tutelada per Merkozy i els famosos mercats. El projecte espanyol no és tal, sinó un cúmul de deures que ha de fer Rajoy al dictat d’una Europa que deslocalitza sobiranies mentre trasllada les capitals de Brussel·les i Estrasburg a Berlín i París. En aquest context, la transició nacional anunciada per Mas ens acaba de confondre. No perquè la seva aposta (com la del concert econòmic) no sigui atractiva. És confusa per la contradicció que representa edificar-la pactant amb el mateix PP que va recórrer l’Estatut i nega sistemàticament la sobirania que va exercir, quan governaven les esquerres, el Parlament de Catalunya.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)