El sobiranisme de CiU va frenar el PP
Els catalans han llançat un missatge inequívoc a les urnes. Catalunya segueix resistint-se al Partit Popular. Quan Mariano Rajoy obté la majoria absoluta més còmoda per als conservadors, els tres escons guanyats per Jorge Fernández Díaz li semblen poc. No supera el llistó dels 12 diputats obtinguts per Josep Piqué l’any 2000, en època de José María Aznar. Fins ara, la manera que Catalunya tenia de singularitzar-se respecte de la resta de l’Estat era votant socialista. Catalunya era més progressista que Espanya, i ho expressava amb victòries espectaculars en les eleccions al Congrés dels Diputats (l’última, els 25 diputats de Carme Chacón l’any 2008) que sumava a un poder municipal molt potent i, eventualment, als pactes de govern a la Generalitat. Diumenge a la nit tot això es va esfumar, fins i tot l’esperança de Chacón d’utilitzar la seva força electoral com a palanca per conquistar Ferraz. Per segona vegada, s’haurà d’esperar. Només el temps dirà si l’última zapaterista té recorregut al PSOE i quin paper farà en un PSC en estat de xoc.
Mirant el mapa és obvi que el bipartidisme espanyol funciona arreu de l’Estat menys a Catalunya i Euskadi. Els bascos van votar abertzale enfront del nacionalisme espanyol. Onze diputats (entre Amaiur i PNB) versus set (PSE-PP). A Catalunya, el missatge de l’electorat ha estat prioritzar l’agenda nacional en temps convulsos de governs europeus enderrocats pels mercats financers. L’eix social queda difuminat. Davant del dilema esquerra-dreta, els votants progressistes que pateixen la crisi opten per quedar-se a casa. La proposta de la sobirania fiscal que planteja CiU ha convençut l’electorat. És una atractiva proposta electoral que ha seduït el catalanisme transversal, aquell que deixa dretes i esquerres al darrere «dels interessos de Catalunya».
Durant la complicada campanya protagonitzada per Josep Antoni Duran Lleida es va veure el líder d’Unió nerviós i erràtic. No obstant, la primera victòria de CiU en unes eleccions generals gràcies a un vot ocult que la demoscòpia no va detectar pot suposar el moment àlgid de la seva carrera. A Duran se li presenta un escenari prometedor amb un repte inclòs: reforçar les aliances amb el PP negociant un (nou) pacte fiscal malgrat la majoria absoluta de Rajoy. Pont dels governs català i espanyol, equilibrista entre el pactisme habitual (el que representa l’homòleg PNB, ara desbancat) i l’ímpetu de l’ànima sobiranista de CiU (que simpatitza i connecta amb l’independentisme d’Amaiur).
En els pròxims mesos i anys veurem si CiU es mor d’èxit, com li ha passat al PSC, o si sap capejar un fort temporal econòmic i social ocupant gairebé tots els nivells de l’Administració sense renunciar a l’aposta sobiranista en plena transició nacional.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)
Mirant el mapa és obvi que el bipartidisme espanyol funciona arreu de l’Estat menys a Catalunya i Euskadi. Els bascos van votar abertzale enfront del nacionalisme espanyol. Onze diputats (entre Amaiur i PNB) versus set (PSE-PP). A Catalunya, el missatge de l’electorat ha estat prioritzar l’agenda nacional en temps convulsos de governs europeus enderrocats pels mercats financers. L’eix social queda difuminat. Davant del dilema esquerra-dreta, els votants progressistes que pateixen la crisi opten per quedar-se a casa. La proposta de la sobirania fiscal que planteja CiU ha convençut l’electorat. És una atractiva proposta electoral que ha seduït el catalanisme transversal, aquell que deixa dretes i esquerres al darrere «dels interessos de Catalunya».
Durant la complicada campanya protagonitzada per Josep Antoni Duran Lleida es va veure el líder d’Unió nerviós i erràtic. No obstant, la primera victòria de CiU en unes eleccions generals gràcies a un vot ocult que la demoscòpia no va detectar pot suposar el moment àlgid de la seva carrera. A Duran se li presenta un escenari prometedor amb un repte inclòs: reforçar les aliances amb el PP negociant un (nou) pacte fiscal malgrat la majoria absoluta de Rajoy. Pont dels governs català i espanyol, equilibrista entre el pactisme habitual (el que representa l’homòleg PNB, ara desbancat) i l’ímpetu de l’ànima sobiranista de CiU (que simpatitza i connecta amb l’independentisme d’Amaiur).
En els pròxims mesos i anys veurem si CiU es mor d’èxit, com li ha passat al PSC, o si sap capejar un fort temporal econòmic i social ocupant gairebé tots els nivells de l’Administració sense renunciar a l’aposta sobiranista en plena transició nacional.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya)