Com una final sense el teu equip
Per a molts ciutadans, un debat entre els candidats del PSOE i el PP és com una final de futbol que disputen dos equips que no són el seu. Potser tinguin preferència per un o per cap, o potser simplement es decantin en funció del joc, com si fos un espectacle. Per a la majoria de votants, en canvi, la final sí que és entre el seu equip i l’etern rival, però hi ha centenars de milers de votants, sobretot a Catalunya, Euskadi i Galícia, que veuen el partit amb una certa distància. Els passa el mateix als indignats abstencionistes o crítics que a Twitter prediquen #nolesvotes, al milió de votants d’Izquierda Unida i als simpatitzants de forces polítiques emergents. Els cara a cara, en la mesura que eliminen matisos i eclipsen els debats més plurals, són un espectacle bipartidista que funcionaria més bé en un sistema presidencialista i que a Espanya tenen un cert èxit pel pes dels dos grans partits –els únics amb opcions reals d’arribar a la Moncloa– i la influència de la televisió a les campanyes.
Ahir es va jugar el partit, però abans de la gran final els candidats de CiU, ERC-RCat-CatalunyaSí i ICV-EUiA, que el març del 2008 van superar els 1.250.000 vots (14 diputats), van coincidir a criticar aquest bipartidisme mediàtic. Tenen raó quan diuen que un cara a cara converteix la campanya en això que denominen Rubajoy . Però han de recordar que el PSC-PSOE i el PP van obtenir 1.700.000 vots (25 diputats) i 600.000 sufragis (8 escons), respectivament. Als socialistes i als populars catalans, Josep Antoni Duran Lleida i Alfred Bosch els acusen de ser invisibles a Madrid perquè entren en el pont aeri com a parlamentaris d’un país i aterren com a diputats dels dos grans grups. Després de quatre anys criticant els 25 invisibles del PSC, Duran, Bosch i Coscubiela han d’entendre que algun benefici suposa aquesta invisibilitat. El bipartidisme inamovible és la recompensa a la falta de singularitat nacional. Els 14 diputats visibles són tan catalans com els 33 invisibles, i les enquestes no pronostiquen precisament que a partir del 20-N hi hagi gaire més escons per als partits d’estricta obediència catalana. Sumen més els del bipartidisme estatal.
Duran Lleida ha declarat que Catalunya no estava representada ahir a la nit, però reduir la presència catalana a la seva suposada participació televisiva seria injust. Tampoc hi eren ni Bosch ni Coscubiela . El que sorprèn és que Duran declini participar en el debat a cinc enviant-hi el seu número dos, Pere Macias, mentre que els seus homòlegs bascos hi aniran amb Josu Erkoreka.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)
Ahir es va jugar el partit, però abans de la gran final els candidats de CiU, ERC-RCat-CatalunyaSí i ICV-EUiA, que el març del 2008 van superar els 1.250.000 vots (14 diputats), van coincidir a criticar aquest bipartidisme mediàtic. Tenen raó quan diuen que un cara a cara converteix la campanya en això que denominen Rubajoy . Però han de recordar que el PSC-PSOE i el PP van obtenir 1.700.000 vots (25 diputats) i 600.000 sufragis (8 escons), respectivament. Als socialistes i als populars catalans, Josep Antoni Duran Lleida i Alfred Bosch els acusen de ser invisibles a Madrid perquè entren en el pont aeri com a parlamentaris d’un país i aterren com a diputats dels dos grans grups. Després de quatre anys criticant els 25 invisibles del PSC, Duran, Bosch i Coscubiela han d’entendre que algun benefici suposa aquesta invisibilitat. El bipartidisme inamovible és la recompensa a la falta de singularitat nacional. Els 14 diputats visibles són tan catalans com els 33 invisibles, i les enquestes no pronostiquen precisament que a partir del 20-N hi hagi gaire més escons per als partits d’estricta obediència catalana. Sumen més els del bipartidisme estatal.
Duran Lleida ha declarat que Catalunya no estava representada ahir a la nit, però reduir la presència catalana a la seva suposada participació televisiva seria injust. Tampoc hi eren ni Bosch ni Coscubiela . El que sorprèn és que Duran declini participar en el debat a cinc enviant-hi el seu número dos, Pere Macias, mentre que els seus homòlegs bascos hi aniran amb Josu Erkoreka.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)