Retorn a l'esquerra municipalista
El 1979, l’esquerra va conquerir la majoria d’ajuntaments del cinturó roig de Barcelona. Els anys de plom del franquisme van donar pas a projectes carregats d’il·lusió. Els primers governants d’aquella transició democràtica provenien de la lluita veïnal, de les associacions de barri. Les ciutats estaven per construir, amb un urbanisme caòtic i sense serveis bàsics com a herència de la dictadura. Les primeres festes majors van ser una alenada d’aire fresc, punt de trobada d’una ciutadania ansiosa de participació i d’uns regidors que havien de fer política a partir de les 7 del vespre.
Tres dècades després, l’apoltronament d’aquella esquerra combativa l’ha dut a ocupar les bancades de l’oposició. Poc queda del PSUC i d’un PSC que s’ha acomodat. Mentrestant, ERC va aconseguir entrar fa 12 anys en consistoris que històricament es resistien a l’independentisme, però després de les últimes municipals ha tornat a la marginalitat a les grans ciutats. CiU és força hegemònica en ajuntaments, consells comarcals i diputacions, i dóna la mà al PP en alguna d’aquestes institucions.
L’altre dia, uns quants periodistes vam tenir l’oportunitat de conversar amb l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, que es postula per dirigir el PSC a partir del congrés del desembre. Em va agradar que digués que els socialistes hauran de fer política a partir de les 7 de la tarda, com en els vells temps. Més transport públic, menys cotxe oficial. Més trepitjar el mercat i menys bombardeig en campanya electoral. La campanya comença la mateixa nit de les eleccions, encara que alguns polítics que aquests dies aterren a internet demostrin que no ho acaben d’entendre. A la xarxa, l’esquerra que està activa tot l’any al marge de campanyes i institucions és l’extraparlamentària.
A partir del dia 21 de novembre, tot el mapa espanyol serà pràcticament blau. El català té escassos punts vermells, només en feus del cinturó i de la segona corona metropolitana com Terrassa. També a Lleida, i d’aquí ve la pugna amb Àngel Ros. El municipalisme forma part de l’ADN del PSC, per això són els alcaldes els que es postulen per reinventar un partit que ha perdut proximitat. L’error del PSC serà voler conquerir el PSOE o impulsar l’Espanya federal. Mirin Gregorio Peces-Barba. Ja està tot dit. No hi ha acord possible. Si Catalunya és més d’esquerres que de dretes i més catalanista que espanyolista, una cosa que té delicte per als que manen al carrer de Nicaragua és que el PSC sigui en aquests moments una caricatura del que va ser. Catalunya té en CiU una força molt potent, però tot Govern necessita una oposició forta. Pel bé del país.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)
Tres dècades després, l’apoltronament d’aquella esquerra combativa l’ha dut a ocupar les bancades de l’oposició. Poc queda del PSUC i d’un PSC que s’ha acomodat. Mentrestant, ERC va aconseguir entrar fa 12 anys en consistoris que històricament es resistien a l’independentisme, però després de les últimes municipals ha tornat a la marginalitat a les grans ciutats. CiU és força hegemònica en ajuntaments, consells comarcals i diputacions, i dóna la mà al PP en alguna d’aquestes institucions.
L’altre dia, uns quants periodistes vam tenir l’oportunitat de conversar amb l’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, que es postula per dirigir el PSC a partir del congrés del desembre. Em va agradar que digués que els socialistes hauran de fer política a partir de les 7 de la tarda, com en els vells temps. Més transport públic, menys cotxe oficial. Més trepitjar el mercat i menys bombardeig en campanya electoral. La campanya comença la mateixa nit de les eleccions, encara que alguns polítics que aquests dies aterren a internet demostrin que no ho acaben d’entendre. A la xarxa, l’esquerra que està activa tot l’any al marge de campanyes i institucions és l’extraparlamentària.
A partir del dia 21 de novembre, tot el mapa espanyol serà pràcticament blau. El català té escassos punts vermells, només en feus del cinturó i de la segona corona metropolitana com Terrassa. També a Lleida, i d’aquí ve la pugna amb Àngel Ros. El municipalisme forma part de l’ADN del PSC, per això són els alcaldes els que es postulen per reinventar un partit que ha perdut proximitat. L’error del PSC serà voler conquerir el PSOE o impulsar l’Espanya federal. Mirin Gregorio Peces-Barba. Ja està tot dit. No hi ha acord possible. Si Catalunya és més d’esquerres que de dretes i més catalanista que espanyolista, una cosa que té delicte per als que manen al carrer de Nicaragua és que el PSC sigui en aquests moments una caricatura del que va ser. Catalunya té en CiU una força molt potent, però tot Govern necessita una oposició forta. Pel bé del país.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)