Pacte fiscal català en el mirall basc
El nacionalisme català ha tingut històricament una tendència a reflectir-se a Euskadi per fer política a Madrid. El concert econòmic dels territoris forals és motiu de sana enveja, una vegada reconegut l’error comès durant la transició pels catalans que no van voler reclamar la recaptació dels impostos. A Euskadi, gràcies al concert, que té el suport de tots els partits (el PSE i el PP inclosos), s’eviten bona part de les retallades socials que l’Executiu d’Artur Mas ha d’emprendre per la caiguda d’ingressos tot i disposar del millor sistema de finançament. Aquest, que va ser pactat per l’últim govern d’esquerres, és insuficient per plantar cara a la crisi sense posar en perill l’estat del benestar.
CiU ha passat de l’admiració pels socis del PNB a l’acció, plantejant per a Catalunya una fórmula de concert econòmic a la baixa anomenada pacte fiscal. És la pastanaga de les últimes eleccions catalanes, embolicada amb paper sobiranista de la marca dret a decidir, que serveix ara al candidat Josep Antoni Duran Lleida per presentar-se en campanya. Els treballs de la comissió parlamentària del pacte fiscal avancen al Parlament, a l’espera de les eleccions generals del 20-N (majoria absoluta o victòria del PP) i dels moviments que els socialistes catalans facin sobre aquesta qüestió. Formalment, PSC, ICV i ERC s’han prestat amb eufòria desigual a acompanyar CiU en aquest camí cap a un horitzó de sobirania fiscal.
Cada vegada quedarà menys marge per a l’ambigüitat calculada que manté Mas en aquesta matèria. Per molt hàbil que intenti ser Mariano Rajoy, i per molt intel·ligent que sigui la candidata Carme Chacón amb la seva tercera via de «pacte fiscal federal», tocar la caixa única espanyola és un sacrilegi per al centralisme dominant, que a partir del 20-N serà monopoli de la dreta, i comportaria posar en perill la sostenibilitat d’un Estat que beu molt del que recapta a Catalunya.
L’aposta catalana representa un pols de gran importància. El partit que descarti pujar al tren de la sobirania fiscal podria ser severament castigat a Catalunya, i això explica l’habilitat de Chacón d’obrir-se a la idea com a aperitiu de la doctrina que haurà de fixar el PSC en el seu congrés. També a això es deu l’encert de la nova Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras d’allargar la mà a CiU perquè abans d’anar a Madrid amb la proposta convoqui un referèndum en què el poble català recolzi àmpliament el dret a decidir amb la butxaca. Un referèndum posaria contra les cordes el pròxim Govern espanyol, però també incrementaria la pressió política i social sobre CiU. ¿Una pastanaga electoral amb efecte bumerang?
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)