Més que indignat, decebut
Fa 20 anys que estem sentint que el Senat hauria de ser l’autèntica cambra de representació territorial de l’Estat, i els senadors continuen fent com si la crisi i les retallades no anessin amb ells. Va haver de ser Jordi Évole, autor de peces televisives sublims, qui demostrés al gran públic la inutilitat d’una cambra sense la qual es podria viure perfectament. Els partits que reformen la Constitució de manera exprés no es plantegen, en canvi, aplicar retallades exemplaritzants com l’eliminació d’una cambra postissa. La ciutadania captaria el missatge que aquí tothom s’estreny el cinturó, més enllà de treure’s una o dues pagues durant l’any. Els grans partits no han estat capaços de convertir el Senat en expressió territorial, i ara desaprofiten una ocasió per recuperar autoritat moral.
Els mateixos partits han estat també incapaços de complir un dels somnis del municipalisme: que el pes dels ajuntaments en el finançament públic fos del 25%, en un pastís en què el 25% restant hauria de ser per a les comunitats (les de concert econòmic al marge) i el 50% restant, per a l’Estat. Avui, 15 anys després, som on érem perquè el finançament dels ajuntaments oscil·la en el 13%. No hi ha hagut manera d’apujar el llistó dels municipis, molts dels quals han estat víctimes de la dependència del totxo.
Un altre dels discursos repetitius ha estat la llei electoral i les llistes obertes. A Catalunya, continuem sense tenir llei pròpia i les úniques llistes obertes, ves per on, són les del Senat, que serveix perquè algun alcalde demani subvencions als passadissos al ministre de torn. Als pobles i ciutats, continuem votant com el 1979. Els governs locals funcionen amb lògiques del postfranquisme, quan no hi havia internet. Ni apertura sincera ni introducció de tecnologies per millorar la democràcia i alleujar les arques d’una administració del segle passat. No hi ha més decepció que la d’aquells que van creure en la capacitat transformadora de la política institucional i en una millor governança.
A Catalunya, per primera vegada el mateix partit té a les seves mans la possibilitat de racionalitzar i simplificar els diferents nivells d’administració. Seria el moment de replantejar municipis, mancomunitats, consells comarcals, diputacions provincials, delegacions territorials de Generalitat i Estat, i l’acció descoordinada d’aquests dos afegint les capes europees en l’era de la sobirania deslocalitzada. Les estisores de la crisi no tallen per on haurien de tallar, i no estic pensant en funcionaris, sinó en estructures partidistes que aterren amb desconfiança sistemàtica sobre institucions públiques perquè tot segueixi igual.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)