Moguda a l'esquerra catalana
ICV es manté ferma al banc de l’oposició del Parlament, atiant el rebuig a les retallades de l’Executiu de CiU, recordant els seus pactes recurrents amb el PP i denunciant una política neoliberal que, en temps de crisi, resulta cruel amb les capes populars. Oposició inequívoca d’esquerres i ecologista. El verd guanya espai al roig en la seva bandera, després de l’aliança estatal amb Equo. És una qüestió de modernitat. Sense incomodar els seus companys d’EUiA, la Iniciativa de Joan Herrera, Dolors Camats, Laia Ortiz i Marc Rius prefereix una marca més homologable a nivell europeu com Juan López de Uralde abans que Cayo Lara i IU. Més verd que comunista.
ICV és l’única força que no va renegar del tripartit i va resistir electoralment, malgrat la crisi global de l’esquerra. Els seus antics aliats a la Generalitat van arribar a les urnes amb un gran complex respecte a la seva obra de govern. En el cas d’ERC, s’hi va sumar l’enèsima escissió interna i una pugna d’egos, que es va traduir en un precipitat relleu del cap de cartell. De 21 a 10 diputats. La magnitud de la mossegada de CiU va ser monumental, i la «nova» ERC, ungida dissabte per Joan Puigcercós en un congrés plàcid i exemplar, s’ofereix a pactar amb els nacionalistes com a gest de retorn al centre en l’eix social i per visualitzar la priorització nacional, ara que predomina la idea que el sobiranisme és dominant entre el catalanisme.
La direcció republicana d’Oriol Junqueras i Marta Rovira nega que apostar per l’esperit de Francesc Macià (nació) sigui incompatible amb el de Lluís Companys (esquerres). I el diputat a Madrid Joan Tardà s’afanya a tapar la via d’aigua abans que la cançó segons la qual ERC gira a la dreta es converteixi en el nou frame del partit hegemònic de l’independentisme. Temps al temps, però un desplaçament d’ERC al centre, dilapidant el projecte d’«esquerra nacional», obra pòstuma inacabada de Joan Ridao, deixaria un espai a l’esquerra, és a dir, allà on no hi és CiU. Una oportunitat històrica per al PSC si trenqués definitivament l’etiqueta de sucursalista del PSOE.
Hi ha electors que, en alguna ocasió, han votat el PSC, Esquerra Republicana o ICV que difícilment aniran a la casa gran de CiU i que estan molt desorientats, fins i tot abatuts. Els vaivens socialistes, en ple debat precongressual i amb aspirants a líder que floreixen cada setmana (Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, Carme Chacón, potser Miquel Iceta...), no clarifiquen l’escenari als catalanistes d’esquerres que tenen el seu cor més a prop de la plaça de Catalunya (icona del moviment 15-M) que no pas dels carrers de Nicaragua, Calàbria o del passatge del Rellotge. Mentre s’esperen, l’abstenció els atrau.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)
ICV és l’única força que no va renegar del tripartit i va resistir electoralment, malgrat la crisi global de l’esquerra. Els seus antics aliats a la Generalitat van arribar a les urnes amb un gran complex respecte a la seva obra de govern. En el cas d’ERC, s’hi va sumar l’enèsima escissió interna i una pugna d’egos, que es va traduir en un precipitat relleu del cap de cartell. De 21 a 10 diputats. La magnitud de la mossegada de CiU va ser monumental, i la «nova» ERC, ungida dissabte per Joan Puigcercós en un congrés plàcid i exemplar, s’ofereix a pactar amb els nacionalistes com a gest de retorn al centre en l’eix social i per visualitzar la priorització nacional, ara que predomina la idea que el sobiranisme és dominant entre el catalanisme.
La direcció republicana d’Oriol Junqueras i Marta Rovira nega que apostar per l’esperit de Francesc Macià (nació) sigui incompatible amb el de Lluís Companys (esquerres). I el diputat a Madrid Joan Tardà s’afanya a tapar la via d’aigua abans que la cançó segons la qual ERC gira a la dreta es converteixi en el nou frame del partit hegemònic de l’independentisme. Temps al temps, però un desplaçament d’ERC al centre, dilapidant el projecte d’«esquerra nacional», obra pòstuma inacabada de Joan Ridao, deixaria un espai a l’esquerra, és a dir, allà on no hi és CiU. Una oportunitat històrica per al PSC si trenqués definitivament l’etiqueta de sucursalista del PSOE.
Hi ha electors que, en alguna ocasió, han votat el PSC, Esquerra Republicana o ICV que difícilment aniran a la casa gran de CiU i que estan molt desorientats, fins i tot abatuts. Els vaivens socialistes, en ple debat precongressual i amb aspirants a líder que floreixen cada setmana (Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Pere Navarro, Carme Chacón, potser Miquel Iceta...), no clarifiquen l’escenari als catalanistes d’esquerres que tenen el seu cor més a prop de la plaça de Catalunya (icona del moviment 15-M) que no pas dels carrers de Nicaragua, Calàbria o del passatge del Rellotge. Mentre s’esperen, l’abstenció els atrau.
(Article publicat a El Periódico de Catalunya.)