Les emocions a la nova ERC
Esquerra ja no és Esquerra, sinó Esquerra Republicana de Catalunya. Les tres sigles, ja saben vostès. D'aquesta recuperació en el logo oficial del partit i dels gestos que últimament està fent el partit, juntament amb les declaracions del nou president, Oriol Junqueras, se'n desprèn això que alguns interpreten com un gir cap al centre i d'altres simplement la priorització de l'eix nacional sense renunciar als principis esquerranosos. Sigui com sigui, el tripartit és una etapa oblidada i les possibles aliances amb les forces d'esquerres (ICV-EUiA i PSC) queda molt lluny de reedicions a la vista dels resultats electorals últims. Però de tot això ja se n'ha parlat prou, i temps tindrem de valorar cada moviment, de la tàctica i de l'estratègia d'aquesta "nova Esquerra Republicana de Catalunya" com proclamaven dissabte a Girona en un congrés pacífic i exemplar.
Quan Oriol Junqueras va haver de tancar el congrés de la renovació, va pujar al faristol i va pronunciar un discurs emotiu. Apel·lant a la trajectòria històrica d'ERC, recordant els recentment desapareguts militants Heribert Barrera i Víctor Torres, parlant de la República i de la guerra civil espanyola, anant enrere per mirar endavant, Junqueras va pronunciar un discurs atípic a la política catalana actual. Cap paper a la mà, el nou president d'ERC, sense corbata, amb barba, amb camisa i americana, però gens calculadament de disseny, Junqueras no fa discursos sinó que explica històries. No parla de política a l'ús ni molt menys es refereix als altres partits, ni a replicar declaracions d'altres polítics, ni esmentar-los tan sols. És tota una altra cosa. Junqueras aporta dosis en vena de moral a una militància republicana desanimada per les últimes cites electorals i amb ferides sense cicatritzar per escissions i abandonaments en compta-gotes. El primer que fa, doncs, és animar-los, posar-los en el context històric d'un partit que les ha vistes de tots colors.
La segona aposta discursiva del nou president d'ERC és parlar de país amb èpica. Diu ple d'obvietats, però dites pel màxim dirigent d'un partit com el seu sonen a trencadores. Com a mínim respecte l'última etapa a ERC, en què els senyors de les corbates i del tacticisme i del canivalisme intern no paraven de parlar amb segones i terceres intencions. Junqueras és pla, directe i alhora trencador. És l'antipolítica, com critiquen alguns? Jo no diria tant, perquè parlar de país, d'història, d'institucions, de persones i de valors és la cosa més pujolista, i Jordi Pujol bé que era un polític, un estadista de fet. Junqueras serà el Jordi Pujol d'ERC? Ja es veurà. De moment, s'hi apropa amb un bagatge intel·lectual envejable. Però la política quan ets el president d'un partit com ERC és una cosa molt i molt dura com per deixar-ho tot en mans de la reflexió i les idees. Mireu, si no, què li ha acabat passant a Josep-Lluís Carod-Rovira, el més intel·lectual dels últims dirigents republicans. Ha acabat fora del partit, seguint la tradició d'una casa molt donada al foment d'exdirigents, tot sigui dit de passada.
Veient Junqueras per televisió en el seu discurs de dissabte a Girona es pot ben dir que estem davant d'un líder diferent. Intenta connectar amb el públic a partir d'emocions i sentiments. És un discurs patriòtic, de valors i principis, honest, identitari clarament, però que caldrà veure's com es conjuga amb la justícia social en temps de crisi i malestar social. País i pàtria, història i orgull, d'acord. Però no dir ni un mot de la crisi més enllà de la generalització sobre "justícia social" i "benestar" amb la que està caient és possiblement una declaració de principis de cap on vol anar la nova direcció d'ERC. Defensar les conquestes socials amb major èmfasi també té, avui en dia, un punt d'èpica. I no és incompatible amb l'eix nacional. Seria la síntesi del que representen Francesc Macià i Lluís Companys.
(Article publicat a Intocable Digital.)
Quan Oriol Junqueras va haver de tancar el congrés de la renovació, va pujar al faristol i va pronunciar un discurs emotiu. Apel·lant a la trajectòria històrica d'ERC, recordant els recentment desapareguts militants Heribert Barrera i Víctor Torres, parlant de la República i de la guerra civil espanyola, anant enrere per mirar endavant, Junqueras va pronunciar un discurs atípic a la política catalana actual. Cap paper a la mà, el nou president d'ERC, sense corbata, amb barba, amb camisa i americana, però gens calculadament de disseny, Junqueras no fa discursos sinó que explica històries. No parla de política a l'ús ni molt menys es refereix als altres partits, ni a replicar declaracions d'altres polítics, ni esmentar-los tan sols. És tota una altra cosa. Junqueras aporta dosis en vena de moral a una militància republicana desanimada per les últimes cites electorals i amb ferides sense cicatritzar per escissions i abandonaments en compta-gotes. El primer que fa, doncs, és animar-los, posar-los en el context històric d'un partit que les ha vistes de tots colors.
La segona aposta discursiva del nou president d'ERC és parlar de país amb èpica. Diu ple d'obvietats, però dites pel màxim dirigent d'un partit com el seu sonen a trencadores. Com a mínim respecte l'última etapa a ERC, en què els senyors de les corbates i del tacticisme i del canivalisme intern no paraven de parlar amb segones i terceres intencions. Junqueras és pla, directe i alhora trencador. És l'antipolítica, com critiquen alguns? Jo no diria tant, perquè parlar de país, d'història, d'institucions, de persones i de valors és la cosa més pujolista, i Jordi Pujol bé que era un polític, un estadista de fet. Junqueras serà el Jordi Pujol d'ERC? Ja es veurà. De moment, s'hi apropa amb un bagatge intel·lectual envejable. Però la política quan ets el president d'un partit com ERC és una cosa molt i molt dura com per deixar-ho tot en mans de la reflexió i les idees. Mireu, si no, què li ha acabat passant a Josep-Lluís Carod-Rovira, el més intel·lectual dels últims dirigents republicans. Ha acabat fora del partit, seguint la tradició d'una casa molt donada al foment d'exdirigents, tot sigui dit de passada.
Veient Junqueras per televisió en el seu discurs de dissabte a Girona es pot ben dir que estem davant d'un líder diferent. Intenta connectar amb el públic a partir d'emocions i sentiments. És un discurs patriòtic, de valors i principis, honest, identitari clarament, però que caldrà veure's com es conjuga amb la justícia social en temps de crisi i malestar social. País i pàtria, història i orgull, d'acord. Però no dir ni un mot de la crisi més enllà de la generalització sobre "justícia social" i "benestar" amb la que està caient és possiblement una declaració de principis de cap on vol anar la nova direcció d'ERC. Defensar les conquestes socials amb major èmfasi també té, avui en dia, un punt d'èpica. I no és incompatible amb l'eix nacional. Seria la síntesi del que representen Francesc Macià i Lluís Companys.
(Article publicat a Intocable Digital.)