Un torpede a la geometria variable
El Govern d'Artur Mas afronta la celebració de la seva primera Diada en una situació complicada. CiU és exclosa de la reforma constitucional pactada a corre-cuita pel PSOE i el PP al dictat de Merkel i el mateix dia d'aquesta trista votació al Congrés els tribunals avalen l'intent del PP i C's de dinamitar el model lingüístic català. Les enquestes pronostiquen una victòria de Mariano Rajoy per majoria absoluta i Alicia Sánchez-Camacho no afluixa en les crítiques a l'Executiu català, ja sigui pel caos en la gestió de les ajudes de la renda mínima d'inserció o per les declaracions de la consellera Rigau, que abraça el desacatament a una sentència que posaria l'escola catalana contra les cordes.
La geometria variable amb què Mas i Duran Lleida havien dibuixat la legislatura experimenta la primera col·lisió CiU-PP sense dissimular-ho gens. El gran avalador dels acords amb els conservadors, un Duran en hores baixes després del paperot de l'altre dia al Congrés, comença a veure com les veus sobiranistes de CiU li perden el respecte i el qüestionen. A les portes del retorn del PP a la Moncloa i davant l'actual operació recentralitzadora, el paper de CiU a Madrid i les seves aliances amb el PP a Catalunya queden en entredit.
CiU volia pactar amb la dreta (PP) els afers econòmics, i amb part de l'esquerra (PSC i ERC) els «temes de país». ICV-EUiA quedava al marge. Pocs mesos després d'haver iniciat la legislatura, l'acord amb els socialistes va quedar en paper mullat. Amb els independentistes no hi va haver ni paper. Mas va apostar pel PP per agafar les estisores, i ara que la bretxa amb el PSC és gran (mirin com l'alcalde Manuel Bustos lidera les ires contra el tancament d'ambulatoris en horari nocturn), es topa amb la dura realitat. El PP, amable fa uns mesos, consulta ara unes enquestes favorables i ja no vol parlar català ni en la intimitat.
L'error de càlcul de CiU recau a separar els acords de la política social (eix dreta-esquerra) de la política nacional (catalanisme-espanyolisme). Totes dues van unides, malgrat el fracàs electoral d'aquells que més ho van proclamar en els anys de governs d'esquerra.
I, finalment, una ironia: el ministre de Justícia socialista Francisco Caamaño defensa la constitucionalitat del model d'escola catalana, de manera que irrita els mitjans de Madrid pròxims al PP. Trenta anys després, l'encaix Espanya-Catalunya sembla que estigui reculant. Exclòs de la reforma constitucional (CiU, ERC i ICV no la van votar i alguns diputats del PSC ho van fer a contracor), el catalanisme és víctima d'una reinterpretació constitucional de matriu centralista.
El PP ja governa.
(Article publicat ahir a El Periódico de Catalunya i e-Periódico.)