Indignació amb el sou dels alcaldes
Els alcaldes es poden posar el sou que vulguin. Aproven el seu sou i el dels regidors en el ple de l'ajuntament si disposen de majoria absoluta i endavant. El problema és que els sous no estan fixats per llei i que les diferències entre les retribucions d'alcaldes i regidors de diferents ajuntaments és tan gran que cada quatre anys aquest és un motiu de polèmica. L'oposició municipal sempre ho critica, i el govern sempre se sent dolgut i incomprès. Sigui del color que sigui, tots fan el mateix. El primer motiu de confrontació del mandat municipal és aquest, els ho dic per experiència de molts anys cobrint informació d'ajuntaments. Enguany, però, la polèmica és més visceral i s'ha vist augmentada per la crisi econòmica, les retallades a l'administració i en les prestacions públiques i, més recentment, per la irrupció dels indignats. "No hay pan para tanto chorizo", és un dels eslògans dels indignats, que a través de pancartes i xarxes socials han posat el crit al cel en l'aspecte dels sous, els cotxes oficials, etcètera. Té un punt de populista i demagògic, però és comprensible la irritació vista la duresa de la crisi i el malestar social, per no parlar de la reiteradament esmentada desafecció i distància de la ciutadania amb la classe política.
La recent constitució dels nous ajuntaments, l'articulació de pactes de govern curiosos i l'atribució de sous i dietes dels polítics municipals ha revifat el debat sobre els suposats privilegis dels electes locals, a qui els ha tocat el rebre. De la mateixa manera que no he sentit criticar la despesa de la Casa Reial ni dels presidents dels parlaments espanyol, sí que es fica el dit a l'ull dels homòlegs catalans, més fàcils d'atacar per allò de la proximitat i un cert autoodi nacional. Hi ha una part de la crítica i del debat que és lícit, respectable i, fins i tot, saludable. Anys enrere ningú no volia anar a la política, i aconseguir bons professionals per a l'àmbit tècnic alt de l'administració o per al polític era una aventura. Dignificar els sous i apropar-los a les retribucions de l'empresa privada va semblar una mesura per no convertir el sector públic en una segona fila ni la política en un refugi per a rics o funcionaris en excedència. Que un perfil de ciutadà que es guanya dignament la vida pogués anar a la política i no perdés excessiu nivell retributiu semblava que era una contribució per al bé comú. I en aquest sentit, les entitats municipalistes van fixar uns criteris orientatius per establir els sous i les dietes d'electes municipals. Aquí veureu que els de l'Associació Catalana de Municipis són del 2002, és a dir, molt abans de la crisi i encara molt més abans d'aquest esclat d'indignació i del famós "no hay pan para tanto chorizo", un clam que fa mal de sentir però que hi és al carrer.
A l'alcalde de Mollet del Vallès, Josep Monràs (PSC), l'han perseguit i increpat pel carrer (a la foto que li va fer el company Lluís Vilaró) perquè es volia apujar el sou un 32%. Ha rectificat l'increment, però s'ha apujat el sou mentre els salaris es retallen a per tot. Cobrarà 65.000 euros bruts anuals, una quantitat del 2007. A partir de la conversa que hem obert a Twitter amb el fil #nousajuntaments hem compartit altres informacions sobre els sous dels electes locals. Per exemple, l'alcalde de Calonge, Jordi Soler (CiU), s'ha apujat el sou un 41,27%. Cobrarà 4.429 euros bruts mensuals per 14 pagues. A l'Escala, l'alcalde, Estanis Puig (PSC), s'ha apujat el sou un 113%, passant de 1.500 a 3.200 euros mensuals. A Sant Andreu de Llavaneres, l'alcalde, Bernat Graupera (CiU), s'ha apujat el sou un 32% i ha fet baixar les retribucions de l'oposició un 75%, segons m'informa el regidor Albert Sala @albertsala81.
Els ciutadans que es miren la política amb una certa distància o amb esperit crític no ho poden entendre. Cobrar més quan hi ha més aturats. La manca de criteris clars i la politització d'aquesta matèria per part dels propis polítics ens ha dut fins a aquest atzucac. La manca de transparència també hi juga en contra, ja que algunes de les decisions tenen a veure amb el fet que els alcaldes deixaran de percebre dietes o retribucions d'altres administracions, com les diputacions o els consells comarcals. És a dir, que passen a cobrar més per seguir rebent els mateixos diners ja que abans potser tenien més d'un càrrec. Això el ciutadà de peu pla encara ho entén menys. I novament aquí hi entra una confusió volguda, un populisme barat que fa mal a tots els polítics. Aquests dies, per exemple, alguns alcaldes s'han afanyat a vendre'ns aquest titular fàcil: "Renuncio al sou d'alcalde". És el cas de diputats o senadors que no és que hi renunciïn voluntàriament, és que hi estan obligats com piulava aquest matí el cap de l'oposició al Parlament, Joaquim Nadal@quimnadal, perquè no poden tenir dos sous públics (un altre tema són les dietes, però donaria per un nou apunt en aquest bloc).
En definitiva, els polítics són víctimes de les seves pròpies ambigüitats, tacticisme i manca de transparència, pedagogia i valentia. La crisi i la indignació al carrer emboliquen més la troca dels seus sous, que sovint estan per sota de l'empresa privada i no compensen la dedicació i sacrifici de la política, especialment la municipal.