No som una pancarta
Rajoy ha callat discretament i Zapatero ha tret pit dient que ha complert l'objectiu i advertint que la indignació catalana anirà de baixa.Els dos grans partits espanyols esperen que la manifestació de dissabte sigui un fracàs. Els donaria la raó i De Cospedal i Chacón estarien contentes. Només una participació excepcional faria veure a tothom –comunitat internacional inclosa– que la sentència del Tribunal Constitucional és un atropellament a la democràcia. Si la gent prefereix platja o futbol, llavors tot s'haurà acabat i Catalunya quedarà diluïda en el descafeïnament espanyol uniformador. Certament alguns polítics contribueixen les últimes hores a la confusió i podrien afavorir la desmobilització. A Madrid es deuen fregar les mans, amb un somriure, tot recordant que als catalans ens perd l'estètica.
Mentre alguns omplen autobusos, escampen cartells i treballen perquè la manifestació sigui una resposta massiva, d'altres estan més pendents de la pancarta. Que ningú no s'enganyi. El 10-J no va de lemes ni de pancartes. Això va d'una altra cosa. Serà una manifestació de senyeres i d'estelades. D'autonomistes, federalistes i independentistes. De defensors de l'Estatut del Parlament de Catalunya, de la Moncloa o del Congrés de Diputats, i també de partidaris d'una Constitució catalana. De catalans que volen ser federalistes amb Europa i dels que volen dir prou a la involució autonòmica sense trencar amb Espanya. Qui vulgui capitalitzar la manifestació o condicionar-la s'equivoca de ple. Hi haurà moltes manifestacions dins de la mateixa.
Els mitjans de comunicació que vulguin posar el president de la Generalitat en un compromís per haver-hi assistit, ho faran al marge del lema. Ja tenen el titular pensat, només els falta la foto. És per això que concebre el 10-J com si fos la gran manifestació de l'Onze de Setembre de la transició democràtica és antic. El món ha canviat. Jordi Pujol podia imposar lemes perquè el país era un altre. A Òmnium, per exemple, hi havia Josep Millàs. Però la Generalitat d'abans no és la d'ara, ni José Montilla és Pujol ni Millàs és Muriel Casals.
(Article publicat a l'Avui.)