No era tabú, era prudència
¿El periodisme havia d’entrar ahir, amb els cadàvers encara calents, a jutjar la temeritat de les accions de les víctimes? No, i mil vegades no. Un diari de l’endemà, El Periódico, obre la seva portada amb la pregunta: ¿Sols imprudència? i dedica una extensa informació a plantejar dubtes raonables. ¿Podem els periodistes concloure que mig centenar de viatgers van ser alegrement imprudents i que van protagonitzar un suïcidi col·lectiu amb 13 morts i 14 ferits? ¿Ho podem fer els mateixos periodistes que mesos enrere no hem tingut la valentia de jutjar Millet i Montull? És indubtable que els viatgers no havien de creuar les vies, però al periodisme també li correspon plantejar per què mig centenar o més de persones van cometre tal irresponsabilitat si realment l’equipament hagués donat la resposta adient a la demanda.
¿No és temerari permetre que trens fins a 150 quilòmetres per hora de velocitat circulin sense aturar-se per baixadors del litoral català? ¿No és temerari deixar tancada una pasarel·la que havia funcionat abans de la reforma del baixador amb una simple cadena metàl·lica sense cap rotulació? ¿No és temerari deixar un concorregut baixador de platja sense vigilants la nit de Sant Joan a l’hora de la temeritat col·lectiva? Ho diu El Periódico a portada: “Renfe anava a desplegar 12 vigilants 7 minuts després de la tragèdia” i hi afegeix: “El baixador va canviar el sistema d’accés sense prou senyalització”.
El periodisme, en el cas de Castelldefels, pot anar més enllà, i pot recórrer als referents territorials i a l’arxiu. Ahir ja circulava per Twitter un apunt escrit per una regidora de Castelldefels que denunciava l’acabament de la remodelació del baixador i que, premonitòriament?, advertia del risc de convertir-lo en “una ratera” per Sant Joan. L’apunt al seu bloc és del novembre passat. No era tabú, no. Era prudència.
Hem convertit les línies de rodalies en línies de metro regionals, al descobert, en entorns no urbans ni metropolitans. Hem plantat baixadors a cada nucli poblacional. Hem deshumanitzat les estacions, i encara més els baixadors. Tot són màquines i ja no queda rastre de personal d’estació, venedor de bitllets ni vigilants. Els baixadors són els nous no-llocs de la mobilitat metropolitana o premetropolitana. I allà on anys enrere hi hauria hagut gent per advertir, ara hi ha una cadena metàl·lica, una veu enllaunada que adverteix “que creuïn les vies”.
(Article publicat al bloc d'Escacc.)