Centralisme europeu
L'Aznar de la segona legislatura va ser una fàbrica d'independentistes. Va coincidir amb l'esgotament del pujolisme i l'ascens de Carod-Rovira, però sense la contribució inestimable del PP de la majoria absoluta difícilment el sentiment independentista hauria proliferat a Catalunya com ho va fer aquells anys. El Zapatero de la segona legislatura porta camí de repetir aquesta història. No tant perquè sigui més espanyolista que Aznar i tan radical com ell, sinó pel contrast de la segona legislatura del president socialista respecte a la primera. Hem passat de l'Espanya plural, d'un federalisme d'inspiració maragalliana que hauria acomodat totes les nacions dins de l'Estat, a la liquidació de la reforma de l'Estatut de Catalunya incompliment rere incompliment. Les formes brusques i descarades d'Aznar són avui una pluja fina de cinisme i demagògia que ha aconseguit indignar el nacionalisme basc i català, l'independentisme i, fins i tot, alguns federalistes socialistes que l'endemà ho intenten dissimular.
El neocentralisme espanyol, que és una marxa enrere en tota regla del Zapatero venedor de fum de la primera legislatura, compta amb complicitats molt influents. Per primera vegada, l'Europa de les regions que alimentava el Pujol viatger ha donat pas a un sentiment europeu contrari a la descentralització. Ja no es tracta només del fet que cada cop que Carod-Rovira viatja se l'ataqui des de la premsa espanyola. La cosa va més dura, i són titulars i editorials que poderosos diaris europeus dediquen a l'handicap que per a ells és l'Europa de les nacions sense Estat, els autogoverns i, en definitiva, la descentralització.
El Madrid polític fa de motor econòmic i s'erigeix en capital peninsular contra Lisboa i Barcelona. És una Champions League de les grans ciutats, i mentre aquí ens consolem amb el refugi de la capitalitat mediterrània, l'Espanya desacomplexada aconsegueix que s'hagi criminalitzat el cafè per a tothom a escala europea fent creure que descentralització és sinònim de més dèficit públic, pèrdua de recursos i ineficiència. Quan Madrid no fa els deures de la contenció toca, novament, que la factura la paguin els catalans.
(Article publicat al diari Avui.)