Quan #samaranch desborda les redaccions
Novament els digitals i les xarxes socials! Així van les coses quan es tracta d’obituaris delicats. L’autocensura o les línies editorials s’imposen a la dignitat professional. Quan els interessos dels mitjans de comunicació són massa directes o quan la ideologia (com en aquest cas) pesa massa. Ja es pot anar parlant de recuperació de la memòria històrica, però quan determinat periodisme té l’oportunitat de demostrar que ha entès els temps que li toquen viure acaba decebent els lectors amb cert criteri. Hi ha un fort pes dels mitjans tradicionals que reacciona amb plantejaments antics. I això els deixa en evidència ara que existeix una oferta variada de mitjans a la xarxa, nadius digitals, una premsa internacional que arriba a l’instant gràcies també a Internet, i una altra cosa que es diu revolta ciutadana, web 2.0, xarxes socials, mitjans socials, etcètera…
La nova societat global digital destrossa amb informació ràpida i fresca, amb conversa atraient i grups i causes de ciberactivistes, la rigidesa de les redaccions sotmeses a les cotilles de la pitjor tradició del sector. Mentre els periodistes havien de recórrer a les fitxes oficials, a les dades (no totes) fredes, i a l’acumulació de reaccions de la jornada (bla, bla, bla… en la majoria dels casos), els digitals (la Internet catalana és rica i variada, afortunadament) i les eines socials oferien allò que l’endemà escassejarà al quiosc, el que difícilment sortirà als informatius amb els suports tradicionals. És a dir, que la conversa a Twitter amb l’etiqueta #samaranch ofereix l’alternativa formal, documental i ideològica a la rigidesa i les hipoteques dels mitjans de tota la vida. També a Facebook, on les mostres de condol oficialistes donen pas a la discrepància, a la ruptura del “pensament únic”.
Ens trobem, doncs, davant d’un nou cas de a) ideologia per damunt de professionalitat, b) resposta analògica en temps digitals i c) rigidesa i autocensura generacional. Amb la defunció del president d’honor del Comitè Olímpic Internacional es poden haver produït algunes escenes curioses a les redaccions del nostre país. Periodistes que han d’escriure “el que toca políticament correcte” amb el barret professional en el mitjà on treballen, i, al mateix temps, opinar i expressar-se críticament (potser el contrari del que han hagut de fer a la feina) a través de les eines 2.0 amb el barret de ciutadà. Novament, la llibertat és més tangible en mans ciutadanes a Twitter i Facebook. Novament, els periodistes quedem en evidència.
(Article publicat al meu bloc a Escacc.)