Egunkaria
Garzón va tancar Egin. Del Olmo, Egunkaria. I ara reconeixen que les forces de seguretat de l'Estat es van passar set pobles. Però Garzón, Del Olmo i tants d'altres formen part d'aquest engranatge que treballa al servei de l'Estat, i que amb Aznar o sense, es veuen legitimats per vulnerar segons quins principis quan l'enemic a batre es fa dir ETA o, pitjor encara, quan es barreja una societat, una llengua, una cultura, un diari, amb el terrorisme i els assassins. Criminalitzar en nom de l'Estat també hauria de ser delicte, no? Donar-hi cobertura legal a l'atropellament, també oi? O és que contra els bascos i l'únic diari en èuscar que tenien el 2003 no hi havia límits?
A mi el cas Egunkaria m'ha servit per conèixer Martxelo Otamendi. L'hem entrevistat. Li hem presentat actes de suport (jo un parell). Hi hem parlat. Ens ha servit per aproximar-nos al cas Egunkaria, i en totes les ocasions sempre m'ha vingut al cap la comparativa entre el País Basc i Catalunya, entre l'Egunkaria i l'Avui o El Punt, entre el periodisme, la cultura i la llengua basca i la catalana. I sempre arribava a la conclusió que a Catalunya estem molt millor que a Euskadi, però al mateix temps que ens manca l'ambició, la lluita i l'èpica d'ells. Fer de periodista en català en un mitjà arrelat al país és una relativa normalitat. Però sovint pervertim les normalitats i ens acomodem, com si això fos un balneari. I donem per normals conquestes que fins fa poc eren somniades, o que altres països envegen.
Egunkaria ens ha de servir per estar orgullosos del país que tenim, però també per contaminar-nos de la capacitat de lluita de periodistes, gent de cultura i de pau com els Otamendi i companyia. Egunkaria aurrera!
(Article publicat al bloc del Directe.)